Com podran deduir no es tracta d’un fet habitual, però cada cop que sento el nom del rei medieval Pipí el Breu, no puc contenir una lleugera esgarrifança. Conegut, entre moltes altres coses, per ser el pare de Carlemany –per tant, si fem cas l’himne d’Andorra vindria a ser l’avi d’aquest país– ha patit una traducció del seu nom, al català, que no l’afavoreix gens ni mica. Per una banda, sobta descobrir que el malnom es refereix a la seva curta estatura i no al poc temps que va regnar. Per l’altra, es fa difícil passar per alt l’accent a la i. Potser perquè ja tinc una edat, si llegeixo en un paràgraf tan curt els termes Pipí, breu i avi no puc evitar pensar en una pròstata. Tot seguit, i heus aquí el motiu dels meus calfreds, m’imagino un metge de bata blanca que procedeix a enguantar-se per, poc després, passar revisió.
Deixant enrere aquestes apreciacions, que molts lectors qualificaran de capcioses, fa poc que m’he retrobat amb aquest personatge tot llegint les memòries del cineasta Werner Herzog, Cadascú a la seva i Déu contra tothom. Un llibre del tot recomanable per als amants de les biografies, per als qui gaudeixin de la literatura de viatges i aventures, i diria que gairebé indispensable per als que hagin xalat amb Fritzcarraldo o Aguirre i la còlera de Déu, per indicar dues de les pel·lícules més controvertides entre les que ha dirigit aquest director alemany.
Quan hi ha més pàgines del llibre a l’esquerra del lector que a la dreta, el cineasta es fa ressò de la seva amistat amb el boxejador Mike Tyson. Un personatge que, com apunta el narrador, és conegut per tota mena de circumstàncies, però que pocs l’imaginen com a un gran coneixedor de la història medieval i, més en concret, de la figura d’aquest rei, tan proper. Aquest interès també surt a relluir en una entrevista que li van fer a l’esportista en la presentació del seu segon llibre de memòries, a la Biblioteca Pública de Nova York, que es pot recuperar a les xarxes. L’entrevistador, que va demanar en nom de Werner Herzog, com era que el boxador coneixia en Pipí el Breu, atura un moment el diàleg per a adreçar-se al públic i demanar si hi ha algú entre els presents que conegui aquesta figura històrica, sense obtenir cap resposta afirmativa. En aquell moment se’m va encendre una llumeta i la raó d’aquest article. Tot sembla indicar que en Tyson és un gran coneixedor de la dinastia carolíngia. Però el que no sabem, tot i que hi ha certes possibilitats que sigui així, és si coneix el que va representar per a Andorra, i de passada si sap alguna cosa dels Pariatges. De fet, si algú s’ofereix a pagar-me les despeses que aquesta trobada comportaria, m’ofereixo jo mateix per anar a demanar-l’hi. En cas que la seva resposta fos afirmativa no tinc cap dubte que, amb un ambaixador de les seves característiques, la candidatura presentada a la Unesco perquè els Pariatges entrin al llistat de Patrimoni de la Humanitat, guanyaria per K.O.