Hi ha un refrany famós que diu:  "Deslliura'm de les aigües manses, que de les braves me'n deslliuro jo", i fa al·lusió a la precaució que hauríem de tenir enfront de persones que es presenten cada dia de manera massa tranquil·la o serena. Perquè, com plantegen els conceptes taoistes del yin i del yang, que literalment significa fosc-brillant, existeixen dues forces fonamentals, que són oposades i complementàries, i es troben, interconnectades, en totes les coses. I nosaltres, com a éssers humans, no som aliens a aquestes forces. El yin és el principi femení, la terra, la foscor, la passivitat i l'absorció. El yang és el principi masculí, el cel, la llum, l'activitat i la penetració. Segons aquesta idea, cada ésser, objecte o pensament posseeix un complement del qual depèn per a la seva existència i que al seu torn existeix dins d'ell mateix. D'això, se'n dedueix que res existeix en estat pur ni tampoc en absoluta quietud, sinó en una contínua transformació. A més, qualsevol idea potser vesteix com la seva contrària si la mirem des d'un altre punt de vista.
En resum, que ni el bo és tan bo ni el dolent és tan dolent. Res existeix de manera categòrica. I és estrany, perquè analitzar aquest concepte fa que vegem –si és que podem– el món que ens envolta de manera gairebé graciosa, en un temps en què hi ha esquerdes a tot arreu, amb radicalitzacions i fonamentalismes que no se sustenten amb massa profunditat, i a conseqüència d'això, la polarització de pràcticament tots els discursos transforma la nostra manera d'interrelacionar-nos en coses extremistes fins i tot en les qüestions més quotidianes. Hem transformat el nostre dia a dia en un partit de futbol constant, un Barça-Madrid en què l'única cosa que preval és el color de la nostra samarreta. El raciocini i el sentit comú, ja si potser, els deixem per a més endavant. Això no té importància, ja demanarem disculpes si toca, i moltes vegades, ni això. Estem a les portes que s'hagi perdut el debat de manera definitiva. La frase que sempre es va atribuir a Voltaire i que aparentment mai va dir: "Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho", ja no té valor. Perquè creiem que l'únic dret que compta és el nostre. 
Fet pel qual faríem bé de no oblidar-nos que no som tan dolents, però tampoc som tan bons, i hauríem de deixar de preocupar-nos tant per la palla en l'ull aliè i començar a veure més la biga en el nostre, que a vegades ens esforcem per creure que no existeix... encara que ens tapi part de la visió. Perquè res del que rellueix és or i tots estem fets d'un llautó que necessita diverses capes de neteja. I si les té, no oblidem el més important: "Com més brillant és la fotografia, més fosc és el negatiu."