Fa pocs dies, els diaris La Vanguardia i The Guardian van decidir abandonar la xarxa social X, antic Twitter. Més enllà de les consideracions polítiques d’aquest abandonament, que sabem que segurament existeixen perquè tots els mitjans de comunicació tenen diferents línies editorials de les quals ni m’interessa preocupar-me, prefereixo centrar-me en un dels aspectes que d’un temps ençà fa que aquesta xarxa social sigui qualsevol cosa menys sociable. I, encara menys, amable: trols, exèrcits de Bots que intenten manipular la informació –si és que en podem dir d’aquesta manera– i legions de persones ofeses per absolutament tot, fan que l’entorn allà dins sigui irrespirable. Missatges d’odi gairebé per qualsevol cosa, com si cada tuit mereixés una contestació digna de la II Guerra Mundial. Però és així.
Encara que alguna cosa està canviant, ha aparegut fa poc temps, o almenys s’acaba de fer coneguda ara, una xarxa social exactament igual, on la gent està emigrant en quantitats industrials i es diu Bluesky. Ja sabeu, cel blau, i promet ser una xarxa social descentralitzada i sense tants paràmetres de control com l’ara X. I el logotip ha passat de ser un ocell blau a una pitavola del mateix color. Serà veritat i les persones podran navegar tranquil·les sense que ningú es recordi dels seus morts cada cinc minuts? El temps ho dirà.
La qüestió és anar una mica més enllà d’això, o almenys intentar-ho, i buscar una de les causes que, al meu modest entendre, és la gran responsable del conflicte sobre com la gent real interactua a X. I sí, és el nostre benvolgut amic en aquesta secció: l’ego. Perquè em pregunto, quina altra cosa si no l’ego podria fer que una persona suposés que el seu empipament hauria d’importar a algú? Personalment, aquesta qüestió que algú cridi als quatre vents que se sent ofès per alguna cosa, un tuit en aquest cas, només em planteja una pregunta...
I? A qui li importa? Per quina raó suposes que, si una cosa que jo pujo, en el meu cas a Facebook, t’ofèn, m’hauria de preocupar? I la resposta sol ser sempre la mateixa, perquè creus que ets transcendental. Perquè, a més, si comencem a filar prim i juguem amb les paraules i les seves connotacions, és fàcil veure un patró que sol repetir-se en aquests casos, i és que si jo no dic res feridor o fora de lloc que pugui ofendre aquesta persona directament, no estic ofenent i el que passa és que, simplement, aquesta persona se sent ofesa, que és molt distint. Però sentir-se ofès està més a prop dels biaixos de confirmació i els prejudicis propis que dels factors externs, en aquest cas, un hipotètic missatge meu al meu mur d’una xarxa social.
Encara que, bé, tampoc ens posarem perepunyetes amb això de la comprensió lectora, que cadascú arriba on arriba... tot i que això, a vegades, signifiqui un crit com a única manera de comunicar-se.