Sembla que fa molt de temps de l’època quan fer política era honorable i una gran responsabilitat del que suposava ocupar un càrrec no només per allò que s’havia de decidir sinó pel que representa la figura del polític en si mateix. Fer política obligava la persona a dignificar el càrrec i també l’ofici, i aquest compromís s’ha anat perdent.

La desafecció envers la política ha estat la nota predominant d’un temps cap aquí; així, hem vist la davallada de la participació electoral associada al sentiment estès entre el ciutadà que la política és lenta, no soluciona els problemes de la societat, està allunyada de la realitat i molt propera a certs interessos tant econòmics com partidistes.

Aquests eren els reptes als quals en teoria ens havíem d’enfrontar els que encara pensem que la política és una forma de canviar les coses, de respondre a les necessitats dels ciutadans i d’incidir de forma directa i real en la presa de decisions en favor de l’interès general. Però aquesta etapa ja ha quedat endarrere, ja no parlem de desafecció envers la política, el problema avui ja és un altre; avui hi ha un clam que és el de la indignació.

El ciutadà està indignat amb la classe política. Indignat perquè els darrers esdeveniments relacionats amb càrrecs públics demostren que hi ha un doble raser en el compliment de les lleis; aquells que se les poden saltar i sense cap mena de conseqüències, i la resta de la ciutadania, que ha d’anar amb molta cura en el respecte i compliment de les lleis.

Indignació per la hipocresia que es desprèn quan persones que tenen un càrrec públic minimitzen i justifiquen els incompliments al·legant normalitat i les bondats personals i professionals dels infractors però no dubten a assenyalar amb el dit quan altres són acusats de no respectar les regles.

Indignació perquè no hi ha conseqüències de cap mena per a ningú de la classe política, però s’actua amb celeritat quan els assumptes no tenen a veure amb càrrecs públics.

Indignació perquè s’està fent de l’incompliment de les lleis i de l’ètica que se pressuposa la normalitat de fer política a Andorra.

Indignació perquè la política entesa com l’acció dels representants públics al servei del ciutadà en defensa de l’interès general s’està convertint en la defensa de l’interès particular, entenent per particular el propi o el de certs col·lectius.

Després correm tots plegats, quan arriben les eleccions i la participació baixa cada vegada més, a fer el gran discurs sobre la importància d’exercir el vot i la necessitat que els ciutadans participin i triïn, ja que si no ho fan ells altres ho faran per ells, i ens esforcem per fer conferències i estudis que analitzen el perquè de la davallada de l’interès de la política.

No cal que fem més estudis, no cal que busquem més respostes, mirem enrere i veurem com hem permès que una activitat que era reconeguda, que dignificava, que suposava prestigi i respecte a través del compliment de les promeses, del respecte de les lleis, de la defensa de l’interès general, de la capacitat de diàleg entre els polítics i de la transparència, avui provoca recel, malfiança i el qüestionament permanent de quin és el veritable motiu que ens ha portat a tots els que fem avui política a acceptar aquesta responsabilitat.