Em disculparà el lector que hagi fet un joc de paraules fàcil amb l’obra més popular del dramaturg Tennessee Williams, Un tramvia anomenat Desig, per titular aquest article sobre la proposta de tramvia entre Sant Julià de Lòria i la Seu d’Urgell, que aquests dies ha estat notícia. No m’hi he pogut resistir, de tan evident com és que el tramvia que hauria d’unir la parròquia més meridional d’Andorra amb la capital de l’Alt Urgell és, a hores d’ara, un desig compartit a banda i banda de la frontera. Diguem-li desig o diguem-li anhel, tots dos termes s’ajusten a la perfecció al que avui dia encara no és un projecte, estant com està a la fase embrionària de les bones intencions. Tanmateix, que se’n comenci a parlar, i a publicar, tant pel que fa al Govern d’Andorra com al Govern de la Generalitat de Catalunya, ja és un gran què.
Els responsables polítics d’ambdós països coincideixen tant en l’oportunitat del projecte com en la fixació d’un termini llarg per a la seva execució. Al capdavall, es tracta d’una obra de gran envergadura amb els afegits de la complicada orografia i de la frontera que hauran de travessar raïls, catenària, maquinària i usuaris. Parlem alhora, per tant, de complexitat tècnica i burocràtica. Per tot plegat, a hores d’ara es contempla com un projecte futurista, circumstància que deriva, necessàriament, en un cert escepticisme des de l’òptica del ciutadà de peu, un bon xic escamat per promeses que no acaben mai de fer-se realitat. És en aquest context que la proposta de tramvia entre Sant Julià i la Seu es contempla amb una bona dosi de reserva.
És evident que la línia de tramvia de què estem parlant és una de les dues parts d’un tot: l’arribada del servei segregat fins a Escaldes, en aquest cas un projecte exclusivament andorrà que també ha tret el cap les darreres setmanes. No s’entendria una de les dues parts sense l’altra. Caldrà saber quin serà l’ordre d’execució dels projectes, si anirà primer l’Escaldes-Sant Julià o bé es donarà prioritat al Sant Julià-La Seu. O una darrera hipòtesi, probablement menys versemblant, que seria l’execució de totes dues parts alhora.
Quan parlem de les propostes del tramvia Escaldes-Sant Julià-la Seu, no podem obviar la de l’anomenat metro aeri que en el seu dia, ja fa una vintena d’anys, va plantejar l’aleshores cap de Govern Marc Forné i que va acabar en via morta –mai millor dit– amb els canvis a l’Executiu i la irrupció d’una crisi econòmica que no convidava a somiar truites. Vet aquí, però, que dues dècades després, aquell projecte, amb tots els matisos que es vulgui, es torna a posar sobre la taula amb voluntat de tirar-lo endavant.
A ningú no se li escapa que la mobilitat del futur passarà per un transport públic eficient, còmode, sostenible i competitiu. En aquest sentit, el transport ferroviari ha estat cridat a jugar-hi un paper essencial, atès que, de tots, és el menys contaminant. Andorra i el conjunt del Pirineu no poden quedar al marge de la lluita contra l’escalfament global i s’haurien de posicionar com a referents d’un ecosistema ben planificat i executat. D’exemples a seguir en tenim molts i arreu del món, només cal adaptar-los a la realitat del nostre entorn. No s’hi val a deixar-se arrossegar per la inèrcia, i encara menys pel fatalisme. Així, no es pot plantejar el tramvia transfronterer entre Andorra i Catalunya com una simple quimera, una utopia que ens veiem incapaços de portar a terme. Ben al contrari, cal creure primer en la nostra pròpia capacitat de generació de projectes transformadors i, tot seguit, crear una extensa xarxa de complicitats fins a aconseguir que tothom es faci seva aquesta manera d’avançar cap als objectius posats en el camí. El tramvia ha de poder ser la millor manera d’unir dos territoris veïns i, alhora, vertebrar-los internament. Comencem a fer els deures.
