Enguany el número 47 ha sigut protagonista dues vegades, la primera pel títol de la magnífica pel·lícula sobre un vell i emblemàtic autobús (ja sabeu els vells autobusos m’inspiren), aquell que va contribuir amb la valentia del seu xofer a canviar la vida de molts immigrants, expulsats de les seves terres d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Castella, Galícia, Castella i que van aterrar a Catalunya i també a Andorra (els portuguesos, benvinguts siguin, encara no hi eren), per buscar millors condicions de vida.
El 47 també ha sigut protagonista per l’elecció del 47è president dels EUA, un president atípic i pel cap baix, groller, poc respectuós i visiblement deshonest, ja que ha estat condemnat trenta-quatre vegades per la Justícia del seu país per falsificació comptable.
Aquest “47” simbolitza dues cares de la realitat del nostre món, d’un cantó la reacció d’una comunitat d’immigrants fugint de la misèria i violència propiciades per polítics sense escrúpols, però immigrants que han participat a aixecar l’economia de la seva nova terra d’acollida, una acollida no sempre fàcil, però, malgrat alguna ovella negra, sempre n’hi ha, amb la dignitat de persones voluntarioses i treballadores. La història ens mostra com aquells immigrants eren benvolguts per treballar, però també benvinguts per quedar-se a viure en aquell “extraradi” de Barcelona. M’atreveixo a fer un símil amb la situació dels nostres treballadors, alguns ja molts ben arrelats a Andorra, però als quals, ara, amb la nova realitat econòmica i conseqüent problema d’habitatge, se’ls convida a anar a viure al nostre “extraradi”, fronteres enllà. Un missatge lamentablement ben trist.
També em sembla surrealista que una persona multicondemnada pugui estar reelegida, amb el descrèdit que suposa per a la classe política. Això passa només als Estats Units? Imagineu-vos que a una persona que hagi incomplert una llei que ella mateixa estava encarregada d’aplicar se li hagi proposat ocupar un nou càrrec de responsabilitat dins de l’Administració. Això causaria, si ja no és el cas, una desconfiança creixent i perillosa en la classe política, una política que també, i sobretot, hauria de ser pretext d’educació, d’exemplaritat. Ben mal favor causem a la societat amb aquests comportaments. El missatge que enviem a la ciutadania és horrible, “fes el que dic, no el que faig”, i com que pocs creuen allò que un diu, acaben fent el que volen dins d’una societat on cada cop més, tot s’hi val.
El 47 ens ensenya les dues cares del món, la més bonica i la més lletxa, aquella propiciada per persones amb responsabilitat i alhora amb pocs o sense escrúpols, la més bonica, la de la força i valentia de la societat civil impulsada per capdavanteres i capdavanters que a canvi de res per a elles o ells mateixos s’esforcen, o almenys ho intenten, per millorar el benestar comú.
L’educació genera l’etern debat de qui l’ha de fomentar, l’escola o de la família. Al meu entendre ambdós, però no únicament, sinó que tothom amb el seu comportament i a través de la funció dins de la societat hi ha de ser partícip, més encara i sobretot si la persona està exposada a l’espai públic, i com més alt sigui el seu càrrec, més repercussió tindran la seva exemplaritat o les seves males maneres...
