És llàstima que de vegades les lleis, els seus reglaments d’aplicació i els decrets es facin molt lluny dels llocs on s’haurien d’aplicar. El tancament forçat del Bar Boia, a Cadaqués (Girona) n’és l’exemple més actual… i trist.
Costa d’entendre que un lloc tan especial d'un poble que ho és molt més, pugui acabar al cap de 80 anys de treball i de servei a tots. ¿Ja no es podran reunir a la seva terrassa, tot mirant i sentint les onades del nostre mar, molts grups d’amics? Si fa o no fa tal com ho feien Josep Pla, Salvador Dalí i molts i molts altres artistes, amb totes les seves escoles d’art i d’humanitats... ¿S’hauran acabat aquells cremats que molta gent jove mirava amb curiositat, mentre altres, menys joves de cos, degustaven a poc a poc, cullerada rere cullerada mirant de no cremar-se els llavis amb la tassa de cafè i rom?
¿Hem perdut tant el sentit de les coses respectables, per caure cada cop més en una uniforme massa de consumidors guiats només per les efímeres modes que ens venen donades sovint de fora estant?
Potser no costava tant que entre l’Ajuntament, la propietat, la Generalitat, el Govern i tos els afectats per la tancada es trobés una solució lògica, deixant de banda segurament molta paperassa i molta més burocràcia estèril i llunyana.
Cal reclamar el dret a la diferència i a la particularitat. I no solament quan es tracta d’innegables drets de la persona, sinó també quan parlem de llocs tan emblemàtics.
