És inevitable començar aquest article amb la defunció de l’escriptor Antoni Morell. No vaig tenir el plaer de conèixer-lo en persona ni de freqüentar-lo. A les seves Set lletanies de mort vaig dedicar un article a aquest mitjà, i a la significació de les seves novel·les m’agradaria dedicar el d’avui. 

Aquests dies molts articulistes, amics i coneguts de l’autor han dedicat bones i certes paraules a lloar la seva figura literària i a destacar-ne la seva importància: “gran humanista”, “pare de la literatura andorrana”, “qui la va posar al mapa a través de les relacions amb altres autors”, “definidor de la identitat andorrana”... Vicenç Villatoro diu de la seva primera novel·la –ho fa a Escriure Andorra (2019)– que «és el text fundacional de la literatura andorrana contemporània». També hi ha Borís I, rei d’Andorra o La neu adversa, però la força de les Lletanies és tal que és difícil descartar-la com el centre gravitatori, encara avui, de la literatura andorrana. 

En dic centre gravitatori perquè disposa d’ascendents, de descendents i d’una perifèria. Als ascendents compta amb tota la literatura produïda sobre Andorra i la seva peculiaritat, des del fundacional Manual Digest passant per tota la literatura etnogràfica i recopilatòria dels paisatges i dels costums produïda pels que anomenem viatgers romàntics. I com a cristal·lització de tot aquell corrent de cercadors de l’exotisme compta amb Andorra o els homes d’aram, d’Isabelle Sandy –si a la literatura andorrana li ha sortit un pare, la francesa n’és, sens dubte, la mare. 

Dels descendents en veig a les novel·les històriques de Joan Peruga, a certes definicions d’atmosferes i personatges de les policíaques d’Albert Villaró, i a Frontera endins, de Josep Enric Dallerès. En trobaríem petjades lingüístiques i estilístiques a la poesia de Manel Gibert i d’Arnau Orobitg, i també en alguna de Teresa Colom. I no continuaré perquè no ho he llegit tot i treballo de memòria, així que és ben fàcil perdre la referència i de ben segur que n’existeixen altres on podem trobar aquest món construït des d’una equivalència entre ésser humà i natura, on ambdós gaudeixen alhora d’una mateixa qualitat feréstega i càlida, caduca i eterna, hostil i acollidora.

Si en articles anteriors m’he dedicat a autors que en podria dir perifèrics –doncs la seva obra treballa des d’una perspectiva que evita el centre i tematitza allò estrany– com Kirkup o Arrabal, Blanco i Puig, avui he volgut parlar d’algú l’obra del qual constituiria el centre de l’escriptura andorrana, perquè va recollir i va difondre en moltes direccions les principals imatges i sobretot l’actitud estilística vers el món mític d’Andorra.

Crec que la seva mort –haurem de conèixer la seva obra pòstuma– és una frontera en la nostra literatura.