Han conegut alguna dona pedant? Jo, poquíssimes, i no goso dir que cap ni una per si de cas, però confesso que no me’n venen al cap rostres concrets. Ni del meu voltant ni de més lluny, ni de l’àmbit acadèmic ni tan sols dels mitjans de comunicació, un aparador del pitjor (i el millor) que circula pel món. La pedanteria és una qualitat exclusivament masculina. Sempre ho havia intuït: els homes tendeixen a aclaparar amb dades, xifres, explicacions i sapiència de tot tipus així que en tenen l’oportunitat. Les dones tenen tendència a fer-se fonedisses, a amagar els coneixements darrere d’un vel de modèstia, un burca per al seu talent. No donem la nota, no ens fem veure, tu, que no se’ns noti, no sigui que el nostre expedient acadèmic, els nostres assoliments, coneixements o capacitats molestin algú, com les nostres faldilles o l’escot massa pronunciat. Ho he vist al llarg de la vida laboral: un paio acaba la seva pagineta i s’ocupa immediatament de fer saber al personal com ha suat i quina meravellosa producció de la seva ment lliura generosament al món. Una dona n’acaba tres i calla. (Sí, sí, Andrés, ja sé que penques molt i que n’hauríem de parlar: tot teu).
Aquesta idea era només una intuïció, ja ho deia. Però és curiós que només aquest matí (ahir per a vostès que em suporten) he tingut la mateixa conversa amb dues companyes per separat, la Roser Porta i l’Esther Jover, i les dues han fet aquest apunt: la tendència que patim les congèneres a treure’ns mèrit quan ens l’hem guanyat.
Doncs mira, què coi, traguem-nos tanta submissió intel·lectual del damunt i reivindiquem, també les dones, el sacrosant dret a la pedanteria!