Tothom parla d’ell però ningú sap com és. Es tracta del model de país –o de parròquia– que se suposa que s’ha de traçar entre les administracions i els ciutadans perquè tots plegats puguem viure en un lloc que sigui més habitable del que és ara. Hi apel·lava ahir el cònsol major de la capital després de suspendre la construcció per un any, a imatge i semblança d’altres parròquies. Les intencions i les paraules queden molt bé, però manca concreció, sovint per la falta de dades, un clàssic que apareix una vegada i una altra allà on vagis per justificar que no es tira endavant qualsevol iniciativa.
Fa temps que tenim els famosos estudis de càrrega màxima, però encara no sabem exactament què diuen. Un cop els tenim, tornem a necessitar més dades per prendre decisions, i així fins a l’infinit. S’entén que els governants vulguin guanyar temps per acabar de definir allò que volen fer, però aquest guanyar temps no es pot eternitzar, perquè al final sembla que estiguin venent l’habitual fum a què ens tenen acostumats. Actes grandiloqüents, posades en escena, grans discursos, paraules i més paraules, però poc s’acaba concretant.
Tornant al model de país –o de parròquia–, no sabem quin és. El podem mig desxifrar si destriem el gra de la palla, però no s’acaba de visualitzar amb la necesària concreció. Posats a demanar, potser podria ser aquell lloc on qualsevol persona es pugués comprar un pis amb relativa facilitat, on hi hagués ordre en els fluxos migratoris, on el transport públic protagonitzés la xarxa viària, on es respectés el medi ambient i on l’economia funcionés sense necessitat de recórrer a alternatives que resten més que sumen.