En el darrer debat d’orientació política vam proposar que el Govern elaborés i aprovés un pressupost per a la cultura que, en el termini de dos exercicis econòmics, representés el 2% del pressupost del Govern. Partíem de la base que el pressupost destinat a la cultura representa l’1,25%. Segons l’Executiu i la coalició dels partits que li donen suport, aquesta xifra no corresponia a la realitat, que la proposta feta era insuficient, que els diners que el Govern inverteix en cultura supera amb escreix els números que proposàvem i que a més corresponia a una política forana i que tenia poca cabuda a casa nostra. 
Anem per parts. Primer. No entraré a discutir si les campanyes de promoció turística d’Andorra Turisme són cultura, però no les vaig comptar, com tampoc vaig fer-ho amb aquells diners que destina el ministeri d’Exteriors a promoció cultural, perquè no veig els resultats, més enllà de l’Art Camp i les seves obres que, dit de pas, no troben cap lloc per ser conservades i exposades en condicions. Vam comptar allò que el ministeri de Cultura destina a la promoció i foment de la cultura, a la salvaguarda del patrimoni, a la creació artística i cultural, als intercanvis culturals, a la promoció d’una oferta de qualitat, a la promoció de l’accés de la població a la cultura o a la creació de públics. 
Si tants diners invertim en cultura (més de 13 milions d’euros, segons el Govern) no entenc com tenim problemes amb l’ús de la nostra llengua, com s’esfondra un monument, com no es difonen els nostres fons bibliogràfics i documentals, com un projecte com L’Andart segueix tenint problemes financers, com no som capaços de comptar amb un museu nacional i amb un arxiu nacional o com són d’escadusseres les subvencions de conservació, restauració, gestió, manteniment i millora de béns del patrimoni cultural, quan la darrera adjudicació va ser el 2019 (41.788 euros).
La realitat és –ja descrita per Toni Gibert, a Aproximació a la política cultural d’Andorra (2020)– que “les xifres [en cultura] no demostren la qualitat de les inversions ni com han ajudat en el desenvolupament [cultural] del país. Tampoc són cap indicador de quina és la finalitat d’aquesta despesa i a quina política responen. A Andorra la majoria de la despesa va a la promoció d’activitats per atraure turistes i a dinamitzar els establiments comercials del país”.
Andorra Turisme destinava el 80%, el 2019, al Cirque du Soleil, una acció cultural amb finalitat eminentment turística. Enguany, el cartell de l’Andorra Mountain Music ascendia a 820.000 euros, quan la Biblioteca Nacional compta amb un pressupost anual de 445.105 euros o la promoció cultural,  amb 1.317.408. 
Segon: la importació. Ara resulta que només alguns tenen l’exclusiva per “importar” idees, accions i propostes que es donen fora del nostre país. Com sempre, dues vares de mesura diferent. La cultura no s’atura es veu que és una idea genuïnament andorrana, com ho són també els llibres blancs, els clústers, el blockchain, els instituts nacionals d’habitatge o els plans Renova. Tothom s’inspira en pràctiques i propostes d’èxit dels estats veïns, perquè les realitats i la societat i les tradicions culturals, jurídiques i socials no són tan diferents. Què vol dir “calen polítiques exclusives per al nostre país”? Això els ho demanen als assessors –estrangers, en la seva major part– a l’hora de plantejar, per exemple, un projecte de llei? O és que tenen “ciència infusa” i innoven per obra divina? 
En lloc de destinar tan poc “talant” parlamentari –terme també importat– i d’assumir el paper més trist de l’auca, més hauria valgut que es proposés una transacció i demanar un increment del tant per cent destinat a la Cultura i així alinear-nos amb els països més capdavanters en polítiques culturals, com França, amb un augment del 4,8%, o Alemanya,  del 6,6%. Però és clar, és una “altra forma de ser, una altra forma de fer”.