Últimament sentim tot sovint que una informació no es pot proveir per protecció de dades. Sí, clar que hi ha dades personals que s’han de protegir i que no es poden facilitar a la lleugera, però penso que no s’ha d’entrar en contradicció amb la necessària transparència que ha d’imperar en determinats assumptes públics. Posem un exemple: els directors d’organismes públics o de departaments del Govern. No compartirem gratuïtament el seu número de telèfon ni tampoc la seva adreça. Tampoc crec que sigui d’interès públic ni que s’hagi d’informar del seu estat de salut. Tot això són dades personals que entenc que s’han de protegir. Però sí que cal que siguin públics els seus salaris, encara que sigui en forma de graella, ja que estan pagats amb diners públics, que surten de les butxaques dels contribuents. No facilitar aquesta informació és un pas enrere en l’àmbit de la transparència. A més, en aquest punt s’ha de dir que per a alguns casos sí que es dona la informació i per a d’altres no, fet que genera un greuge comparatiu. Més enllà dels salaris de determinats càrrecs públics, un altre àmbit en què he sentit que s’esgrimeix l’argument de la protecció de dades per no facilitar una informació és en el sanitari. Sí, evidentment que la salut és una informació sensibilíssima i cal protegir el pacient, però cal també un equilibri i en determinades situacions informar els familiars més directes si una persona ha estat ingressada a urgències. Perquè si tu busques el teu familiar, de qui fa hores que no tens notícies quan ja hauria de ser a casa, després d’intentar localitzar-lo sense èxit al seu telèfon mòbil, el segon pas lògic és trucar a l’hospital per assegurar-te que no li ha passat alguna cosa abans d’activar per a no res els serveis d’emergències.