No hi ha goig més gran, per a un apassionat de la història i el nostre patrimoni cultural, que ensenyar les dues coses als alumnes del país. Enguany gaudeixo molt de fer-ho des de les aules del Sant Ermengol, on em retrobo cada dia amb jovent de l'ESO i el Batxillerat. Sempre he volgut divulgar, de fet, ja fa uns anys que aquest diari on tenen l’amabilitat de llegir-me, em dona l’oportunitat de fer-ho. 

Però ensenyar la història, cultura, art i peculiaritats de la nostra terra per a mi té un afegit molt il·lusionant, una oportunitat única de despertar l’interès i remoure les consciències dels que en un futur hauran de pilotar la nostra societat, cadascú des de les seves àrees laborals futures.

Hi ha dues premisses amb què sempre començo el curs, quan tinc el primer contacte amb els alumnes. D’una banda els demano que prioritzin la feina de pensar i raonar, a la d’estudiar. La segona, i aquí és on intento treure pit, raono quina és la utilitat d’aprendre història i art. Aquesta segona no és fàcil: com convenço un grup d’adolescents que gent que porta morta molts segles és important de saber avui?

El meu argument comença sempre pel refrany que afirma, i amb tota la raó, que l’espècie humana és l’única de tot el món animal que és capaç de topar dues vegades amb la mateixa pedra. I si en volen una mostra, només cal que comparin els moviments ideològics de fa cent anys, amb l’era encetada per Trump, Le Pen i altres personatges messiànics actuals. Per tant, els historiadors som el millor antídot contra aquesta segona topada. La llàstima és que se’ns escolta poc, tard i malament. Ens resta l’esperança d’haver plantat la llavor correcta en el nostre alumnat. 

Un altre argument que els dono és el del coneixement. Per estimar alguna cosa, per donar-li un valor que li permeti el teu respecte, l'has de conèixer bé primer. Com pots voler conservar un llegat, si algú no t’encamina a fer-ho mostrant els seus valors patrimonials? Doncs una part fonamental de la tasca que fem els professors d’història és aquesta, intentar posar en el seu lloc aquell llegat dels nostres avantpassats i que les noves generacions el transmetin al futur. 

Doncs bé, ensenyant història d’Andorra fem un llarg viatge, des de la Prehistòria fins als nostres dies, dels gravats del Roc de les Bruixes fins a l’edifici de Caldea, passant pel nostre impressionant romànic, o bé, per acabar aquest breu llistat d’exemples, des d’Anníbal o Arnau de Castellbò, passant per Napoleó, De Gaulle o el bisbe Benlloch. Un periple fascinant d’un dels estats amb un llegat més curiós del planeta. Als meus estimats alumnes no els poso cap trava a l’hora de buscar informació, fins i tot, que facin recerca amb la cada cop més difosa intel·ligència artificial. Però atenció, una eina com aquesta pot fer-te caure en el més escandalós dels paranys.

No fa gaire, vaig encomanar que em fessin un article de divulgació històrica de tema lliure, però acotat entre els segles XV i XIX de la història d’Andorra. Amb estupor vaig comprovar que en més d’un cas van ficar-se ben bé de peus a la galleda: un d’ells em va afirmar, sense cap mena d’estupor, que el Consell de la Terra, creat formalment l’any 1419, era en realitat l’òrgan que havia fundat el nostre contemporani parc de Sorteny, un altre afirmava que Andreu d’Alàs, el prohom que havia demanat al bisbe el privilegi de fundar aquest ancestre del parlament, era en realitat l’home que havia introduït el modernisme a Andorra a cavall del segle XIX al XX (si fos cert competiria en edat amb Matusalem!). 

Això va passar, entre altres motius, perquè alguns dels meus soferts estudiants no van fer cas de la premissa primordial: pensar, raonar i, en conseqüència, contrastar la informació, una simple ullada a la Viquipèdia o eines similars, els hauria salvat de l’ensurt posterior.