L’edició del 2024 de la diada de Sant Jordi ha tingut un tarannà una mica especial. Lògicament, no em refereixo tan sols al temps –gèlid, hivernal, siberià– sinó sobretot a la quantitat i la qualitat d’obres que es van presentar. Trobo que l’oferta no ha estat gens malament per a un país tan petit com el nostre. Ho prendré com un signe dels temps. No només tenim persones capacitades per enfrontar un projecte d’escriptura amb certa envergadura, sinó que a més tenen les ganes i la disposició de temps necessàries per poder-ho abordar. Bé!
Amb tot, voldria aprofitar l’ocasió per fer una reflexió sobre què significa escriure en aquest moment, cosa que al meu entendre implica parar un moment per considerar les eines de què disposem per fer-ho.
Tal com sabem aquells que ens dediquem a escriure professionalment, tant si ho fem com a autors literaris o de divulgació, o simplement com un aspecte més del nostre guanyapà, no és fàcil escriure bé. L’ús d’un llenguatge clar, que comunica les idees però alhora resulta amè per al lector, té una part d’experiència i moltes hores de dedicació, una part d’empatia amb el destinatari del text i, és clar, una part de màgia negra.
Ras i clar: en la societat actual el mitjà escrit és encara un pas que no es pot obviar per a moltes activitats econòmiques i socials. Però això no vol pas dir que la gent que es veu obligada a redactar textos es trobi còmoda fent-ho. Ans al contrari, l’aprensió a la pàgina en blanc segueix essent un mal endèmic del nostre temps. Així mateix, sovintegen articles o altres documents als quals els manca totalment una estructura o fil de narració: hi trobem les paraules i àdhuc alguna idea, però no es produeix aquell miracle tan preciós de la comunicació mediata emprant el text escrit com el seu suport.
Aleshores, per què no fer servir eines a la nostra disposició, com ara les de l’anomenada intel·ligència artificial? Si hi són i funcionen, sembla neci no fer-les servir.
Es diu de Marcus Porcius Cato Uticensis, conegut entre amics com “aquell pesadet del jove Cató”, que refusava de fer servir un cavall i anava a tot arreu a peu. Més enllà dels avantatges evidents de l’exercici físic, ho podem veure l’exemple d’aquells que voldrien continuar emprant solucions tradicionals –i tan sols les tradicionals– malgrat l’aparició de noves tècniques que ens poden simplificar la vida.
Alguns distingits lectors ja us haureu pensat que em preparo a engegar una filípica contra les intel·ligències artificials. Sento defraudar-vos, però no serà així, si més no en aquesta ocasió. Considero que la IA és tan sols una eina més a la nostra disposició, al mateix rang que la correcció ortogràfica o gramatical dels textos. Vostès probablement fareu servir el corrector ortogràfic, i jo també. 
Una altra qüestió és si sabem dominar aquestes eines. Pocs anys després de la primera expansió de l’ús dels vehicles amb motor, el gènere humà va inventar un nou concepte: l’accident viari. En el món de les noves tecnologies, hi ha un principi que se sol esmentar a les primeres classes de programació: “Garbage In, Garbage Out”. Ve a dir que la qualitat del producte sortint depèn, entre altres coses, de la qualitat de les entrades que hi posa l’operador humà, i de la seva perícia no només per fer anar la tecnologia, sinó també per revisar el text que produeix. Potser necessitem menys escriptors i més editors? En tot cas, de segur que necessitem més venedors de llibres, i aquests sí que haurien de ser ben humans!
Havent arribat fins a finals de l’espai que m’és acordat, voldria acabar amb una última reflexió, gairebé un joc, dedicat  a l’amic lector. De tot això que heu llegit –suposant que hàgiu arribat fins a aquest colofó– quina proporció creieu que ha estat redactada per una persona humana, i quina per una eina d’intel·ligència artificial? Una segona qüestió que, al meu entendre, pot ser encara més important seria aquesta: si us digués que aquest text ha estat redactat en 15% per una intel·ligència artificial, us creuríeu l’afirmació?