La tercera mostra consagrada a un referent artístic nacional a la sala d’exposicions del Govern torna a superar les expectatives. Enguany, després dels reconeixements a les formidables trajectòries de Judit Gaset i de Jaume Riba, és el torn de Carme Massana.
Podríem qualificar la pintora de mediterrània pel vitalisme conceptual i sensitiu, la claredat lumínica i la gamma cromàtica realçada. També d’expressionista i d’impressionista, pel gust de retratar les coses amb una càrrega emocional i simbòlica intensa, de fascinació, com si fos el primer o l’últim cop que contemplés cada escena pintada. I de seguidora del fauvisme, ja que plasma les formes mitjançant l’accentuat colorisme que la caracteritza, sobretot en els paisatges càlids, inaudits, tremolosos. S’aproxima a Derain, per exemple, en els contrastos; té ressemblances a Matisse, de vegades, en representar persones i natures mortes; expressa detalls que recorden el Joaquim Mir més encès, Sorolla en els batecs, les mestres Carme Mas i Teresa Llàcer, a les síntesis que suposen les representacions, sorprenentment nítides a la distància, indefinides de prop…
La versatilitat és encara més palesa quan adopta fórmules alternatives a l’oli per tal de poetitzar els motius: tècniques mixtes, obra gràfica o bé aquarel·la. Traços gruixuts i vigorosos, taques vagues, contorns dibuixats, ombres atenuades esdevenen marques de perspectives, panoràmiques, perfils de volums singulars, profunditats d’espais segmentats, figures i objectes retallats que floten a l’aire. L’estil, enllà d’influències i mestratges, és genuí, autèntic, lliure, no imitatiu. Un llenguatge plàstic que interioritza exterioritats, dialoga amb el temps, és vivificant. Carme Massana excel·leix arreu.
Hom hi resumeix, a l’exhibició, tot exposant quadres representatius de diferents èpoques i temàtiques, molts anys de creació pictòrica, de talent extraordinari desenvolupat amb dedicació amorosa. Panoràmiques visuals privilegiades, entorns intimistes i motius vegetals conflueixen en la visió particular i universal de l’artista, que compta entre les seves virtuts el fet de crear de nou tot allò que pinta, de fer-s’ho seu: la plaça ovalada de Lucca, nenúfars de Monet, la vall d’Incles a la primavera (tot i que sembla a la tardor), una tertúlia, Ordino transfigurat, una hora dolça a Andorra, pàmpols, Tristaina a l’alba…
Carme Massana és audaç, enèrgica i delicada, clàssica i experimentadora, intemporal. Té passió, tendresa i nervi. Reté instants, eternitats momentànies. Eleva construccions complexes en superfícies planes que assenyalen llunyanies fins als cels densos de tons extremats: verds, grocs, morats, atzurs… Paga la pena arribar-se al Parc Central i, després i abans de gaudir de la gespa, els arbres, les escultures a la intempèrie, la pluja primaveral, regalar-se la vista i el cor, deixar que una altra bellesa impetuosa i suau amari el sentiment.