Ja ho diuen que tot el que puja, baixa, i és ben cert que normalment sempre acaba passant. Un dels mites del barcelonisme i del futbol en general ha reconegut, ell mateix, que potser no en sap prou i que la davallada imparable del seu equip també és culpa seva i que no acaba de saber com ho pot redreçar. Després de vuit temporades en què ho ha guanyat tot i repetidament al Manchester City, potser ha arribat l’hora de dir prou, ja que senzillament tot té un principi i un final. Sorprèn que el club, dirigit per amics seus catalans, li renovés el contracte fa poc, tot i que en el món del futbol ja sabem que renovar no vol dir necessàriament que compliràs el nou contracte.
Fa poc fins i tot es va fer sang al cap i al nas de tant gratar, amb els nervis a flor de pell, un fet que sens dubte hauria d’ajudar a veure que la seva trajectòria al capdavant del club anglès té els dies comptats. Després de tants èxits aquí, al Bayern i al Barça, segurament ha arribat l’hora de plantejar-se nous reptes i provar, per exemple, dirigir una selecció de prestigi, un colofó que dignificaria el final de la seva carrera professional com a entrenador. I per què no, tornar al Barça algun dia, ara que el nou estadi sembla que cada cop està més a prop que estigui enllestit.
Una retirada a temps pot ser una victòria, i en aquest cas sembla més cert que mai. Però en aquest negoci del futbol ningú se’n va fins que el fan fora, perquè la indemnització és tan suculenta que a veure qui és el guapo que hi renuncia. Suposo que els seus amics catalans ho sabran veure i li faran el favor de fer-lo fora, però és clar, no ho faran fins que no tinguin un substitut de garanties. Esperem que el trobin aviat.
