Ahir Miquel Roca lloava la transició espanyola i qualificava l’Estat veí d’innovador o alguna cosa semblant. De seguida em va venir al cap l’abandonament que alguns pobles valencians estan patint de les autoritats després que hagi passat gairebé una setmana dels aiguats, amb cotxes encara amuntegats al carrer o baixos inundats sense que ningú faci res per donar una mica de normalitat als veïns. Uns veïns que, com ja vam viure a Galícia amb el Prestige, tornaran a votar el partit que governa amb aquella il·lusió del primer dia, declarat, per cert, “organització criminal” per la justícia. Passi per caixa i després per l’urna, ens oblidem de la deixadesa d’aquests dies, tots contents i tal dia farà un any.
Menció especial mereix la representació teatral dels borbons de diumenge passat, una funció que firmaria el mateix Dagoll Dagom, ara que estan de celebració. Com és tradició d’aquesta adorable família, havien col·locat estratègicament els quatre cadells neonazis de torn perquè poguessin ser, quina coincidència, oportunament abraçats per sa majestat. Els mitjans afins els van qualificar de veïns del poble, tot i que segurament era el primer dia que trepitjaven aquells carrers. Al cap d’una estona, la representació va anar pujant de nivell, amb una càmera que va poder captar les llàgrimes de cocodril de la reina, mentre una altra veïna li recriminava alguna cosa. El jurat dels Goya de l’hivern vinent ja tenen uns grans candidats al premi als millors actors principals i de repartiment. Uns cracs del teatre, els borbons. I la seva feina ja es tracta d’això, no ens enganyem, però quan ho perpetren per sobre el dolor de la gent em fa un fàstic especial.