A la pàgina 3 de l’edició del dijous 9 de gener del 2025 del Bondia podíem llegir unes declaracions de la degana del Col·legi d’Arquitectes, Zaira Nadal, que expressava el seu desig “que la construcció baixés, que fos una mica més controlada.”
Deia, també, que de moment sembla que “hi ha voluntat política per part dels comuns de posar-hi fre, això és bo perquè estem una mica descontrolats i hi ha massa obra.”
La setmana següent, el dijous 16 de gener del 2025 llegíem a la pàgina 10 del Diari d’Andorra unes contundents declaracions del president del Col·legi de Geòlegs d’Andorra, Valentí Turu, que considera “una evidència” que la superfície del país “no és capaç de suportar la població que té.” I que “augmenta la pressió del sòl perquè la demanda de superfície és alta. Les zones fàcilment construïbles ja han estat edificades, però, de mica en mica, la pressió anirà augmentant en indrets on fins ara no es construïa perquè hi podia haver cert grau de perillositat.”
Aquestes manifestacions les ha fet el geòleg Valentí Turu al Consell General en una compareixença davant la comissió d’estudis per assegurar un creixement sostenible.
La situació esdevé, efectivament, insostenible. Hi cabrem? Una pregunta com aquesta l’hauria de tenir al cap qualsevol persona que pensi en el futur de la societat andorrana i que se’n preocupi.
A 31 de desembre de l’any passat la població resident ascendia a 87.097 persones, un 2,3% més (1.996 persones) que les que hi havia a final del 2023. El col·lectiu de persones d’origen sud-americà ha tingut un increment del 10,45% respecte del desembre del 2023. Mentre que la proporció de nacionals andorrans va en descens.
Aquestes estadístiques permeten reflexionar sobre la situació d’Andorra.
A Andorra, en l’últim mig segle hem tingut un creixement important de població fruit, sobretot, de l’augment de l’esperança de vida i de l’arribada d’immigració. No cal comentar ara tots els beneficis que ens ha dut aquest creixement, tant econòmicament com socialment, ni tampoc cal desglossar els problemes o reptes que ha comportat. Hem de centrar-nos en una sola qüestió: les dificultats per accedir a l’habitatge, tant per la mancança com pel cost, sovint inassumible.
Recordem-ho des de l’inici per no confondre els termes: el problema actual no és que els lloguers siguin cars (que ho són) sinó que els ingressos –els salaris– són baixos. En els darrers quinze anys s’ha produït una intensa devaluació salarial.
Aquesta situació impossibilita a molts joves independitzar-se i, juntament amb les noves realitats del mercat de treball, fa que les perspectives de futur siguin preocupants. A més, aquest fenomen crea desconfiança en els diversos elements de la gestió política. I aquesta situació encara és més greu per a aquells joves que viuen aquí sense tenir-hi la família, que no tenen a qui recórrer i que acaben trobant solucions precàries i patint una forta exclusió social.
En aquests fenòmens hi ha una de les causes més importants de la inestabilitat política creixent. És urgent que les polítiques d’habitatge, amb la construcció i promoció d’habitatge públic i la regulació en l’àmbit privat, siguin una prioritat. No podem continuar sent incapaços d’oferir un lloc per viure a la població del país.
En aquest context hem de tenir clar que no podem mantenir una situació que consolidi la fractura social entre dues Andorra, amb una part de la població instal·lada en el benestar i una altra amb un model de precarietat o malestar i amb un 17% de la població en risc de pobresa.
La majoria del Consell General no hi veu, però, cap urgència. De moment han endarrerit el debat de la llei per al creixement sostenible i el dret a l’habitatge, que hauria de plantejar algunes respostes, fins al mes de març. Deia el Bondia del 22 de gener (pàg. 4) que “diferents problemes d’agenda dels parlamentaris feien difícil trobar una data abans.”
Sense comentaris...