Ja fa uns quants anys que Vigo i la seva il·luminació nadalenca són notícia. Sembla que es tracta d’una bona estratègia, ja que altres municipis han aprofitat l’avinentesa per afegir-se a aquesta iniciativa destinada a encaterinar els possibles turistes. Potser per atiar una mica més el foc, l’alcalde de Vigo ha afirmat que la seva il·luminació resulta tan espectacular que només competeix amb la de Nova York. En tot cas, la cursa principal s’ha desfermat per a aconseguir l’arbre de Nadal més alt. Tres han estat els municipis espanyols (Badalona, Vigo i Cartes, a Cantàbria) que han obert la capsa dels trons, però un inesperat protagonista, Granada, els ha passat la mà per la cara tot plantant una estructura de 57 metres d’altura. Sense fer gens de soroll previ –cal veure si d’ara endavant també en voldrà treure rèdit– la ciutat andalusa s’ha endut el peix al cove.
No crec pas que cap dels alcaldes protagonistes d’aquesta apassionant cursa coneguin el fotògraf Marc Bret, autor de la ja famosa foto de la serra de Tramuntana a Mallorca presa des del Montmalús. En cas que arribin a conèixer aquest do, no es pot descartar que el pròxim objectiu sigui aconseguir un arbre de Nadal prou gran perquè es vegi des d’Andorra. I em diran, home, Badalona ho té molt més fàcil, ja que la resta de llocs queden massa lluny fins i tot per al senyor Bret, que ha assolit el rècord mundial de fotografia a distància. Però si fem cas del que afirma el mag Pop en el lema que dona títol al seu darrer espectacle, “nada es imposible”, i més veient l’empenta que demostren alguns funcionaris municipals, que també semblen mags a l’hora de mobilitzar pressupostos.
Si els ha quedat la intriga de saber com són aquestes estructures i els ve de gust badar una mica, no dubtin a fer una ullada a la xarxa. Jo m’hi he passat una bona estona, i la veritat és que salvant l’alçada, que no s’aprecia en les imatges, resulten del tot idèntiques. Es tracta de cons invertits, que intuïm que són arbres perquè així ens ho han fet creure i que canvien la seva il·luminació segons les fotografies. Potser resulta més fàcil si els dic que a Andorra la Vella se n’ha exhibit un de similar en repetides ocasions. Això sí, una mica més petit, cosa que no em priva de pensar que el veritable guanyador d’aquesta cursa és qui ha ideat aquesta mena d’artefactes que es van escampant pel món com una taca d’oli. En cas que es tracti d’una franquícia no dubto pas que, si altres candidats s’afegeixen a aquesta esbojarrada cursa, el seu propietari s’acabi enlairant al cap de munt de la llista Forbes.
