Les sales de cinema s’estan convertint en una mena de festa de telecos al Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya, quan anar a veure una pel·lícula hauria de ser un ritual respectuós. Et trobes amb espectadors que busquen, com Donald Trump, les terres rares (escandi, itri, gadolini, iantà, ceri...) rascant en les profunditats de les capses de crispetes i que xarrupen les begudes encara que no hi hagi líquid, o que per obrir un caramel necessiten dos minuts i fan una fressa insuportable amb l’embolcall, que sembla dissenyat per enginyers de la NASA amb el Dolby Surround incorporat i després masteguen com si fossin el Floquet de Neu. Sense oblidar aquells que no paren de donar cops a la butaca del davant amb els peus.
Tot plegat dificulta la comprensió dels diàlegs i arribes a pensar que t’has equivocat de sala i que estan projectant un film albanokosovar sense subtítols. És cert que cada cop hi ha més actrius i actors que vocalitzen com Darth Vader quan menja polvorons o com si s’haguessin pres un Sumial o mig pot de valeriana, però el soroll que hi ha a la sala no ajuda. Per això quan arribes a escoltar una frase bé, sense sorolls de fons, et sents com si haguessis descobert la tomba de Solimà el Magnífic o la maleta de l’arqueòleg Howard Carter oblidada durant dècades a sota d’un llit a Bishop Auckland, al comtat britànic de Durham.
Hi ha gent que parla en veu alta i comenta la pel·lícula com si fos una audiodescripció, altres que mantenen la pantalla del mòbil encesa, i no cal ser un caspós com el Clint Eastwood de Gran Torino per saber que quan s’apaguen els llums toca silenci i estar assegut a la butaca.
Perquè són cada vegada més habituals aquells que arriben tard a la projecció i pertorben l’inici del film, ja que et passes els primers minuts admirant a la pantalla les siluetes dels impuntuals. En aquest cas les mostres de disconformitat dels espectadors acostumen a ser prou ostensibles, amb queixes, bufades, ganyotes i petades de llengua.
Arribar tard pot passar, però comportar-se com un mico d’una colònia en una remota i despoblada regió de l'illa de Borneo és molt més reprovable. És incomprensible que ens fem els indignats quan algú arriba tard i siguem tan permissius amb els maleducats. Serà perquè aquests darrers són més nombrosos.
A La nit americana, l’actriu francesa Nathalie Baye, que interpreta a la script de la pel·lícula que està rodant François Truffaut, ho té molt clar: “Jo per una pel·lícula deixaria un home, però per un home mai deixaria una pel·lícula”. Lògic, perquè el cinema és més gran que la vida. Caldria que la bona educació també ho fos.
