“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/ has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d’aventures, ple de coneixences./ Els Lestrígons i els Ciclops,/ l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:/ són coses que en el teu camí no trobaràs,/ no, mai, si el pensament se’t manté alt,/  si una emoció escollida/ et toca l’esperit i el cos alhora.

El poeta alexandrí Konstantinos Kavafis (1863-1933) és l'autor del bell poema, Ítaca, inspirat en l'Odissea d'Homer. Ítaca ens parla, metafòricament, del viatge de la vida i de la importància de gaudir del camí que recorrem. Com diu l'amic estimat, mossèn Ramon de Canillo, allò que ens fa feliços és l'esforç que dediquem en el camí. “Encomana al Senyor els teus camins; confia en Ell, i Ell intervindrà”. (Sl 37, 5).

La vida és un camí meravellós, en què anem adquirint experiència i coneixement; madurant i entenent que tots tenim la pròpia Ítaca. No hi ha un camí traçat. Així mateix, la vida cal assaborir-la i gaudir-la. No cal viure-la amb presses, no cal cremar etapes. Tot arriba al moment oportú. Per això és important viure cada instant amb plenitud. “Cada dia és un dia més per estimar, un dia més per somiar, un dia més per viure.” (Sant Pius de Pietrelcina).

La vida és com una cursa de fons. En ocasions, el camí no és fàcil, però tot té un sentit i un perquè. De vegades, sembla una prova de resistència, amb múltiples obstacles, però el més important és continuar caminant, sense aturar-nos, ni desanimar-nos. Viure el present i continuar avançant. Jesús és amb nosaltres i, si li permetem, no ens deixa anar mai de la mà: “Cuántas veces me derrumbo/ y alzo el vuelo en un segundo/ tengo que aprender de cada error/ tropezar, caer y al final/ es tu nombre, mi única Verdad” (Otra vez. Noa).

Cal continuar caminant a la vida, encara que en certs moments ens fallin les forces. Caminar sense mirar enrere, Sé que és fàcil dir-ho i en ocasions és molt difícil complir-ho. Escric aquest article pensant en els darrers decessos esdevinguts a Sant Julià, moments en què la vida fa mal i plora l'ànima. Als familiars i amics que han perdut un ésser estimat els envio el meu afecte i les meves oracions. Són moments a la vida on sobren les paraules...

D'altra banda, com expressa bellament Ítaca, altres vegades els obstacles ens els posem nosaltres mateixos i només existeixen a la nostra ment. Elevant el nostre esperit podem veure amb més claredat i amplitud. Ajuda molt mirar les coses des de dalt, en perspectiva, com a espectadors de la nostra pròpia història. Segons paraules de mossèn Ramon: “l'oració ens dona l'energia de remar alhora que ens assenyala la bona direcció”. Tots tenim una Ítaca on dirigir-nos. Sentim aquesta veu interior que ens guia i aconsella com una brúixola interior.

La vida és un llarg camí que ha de tenir una fita o una finalitat. És important fixar un rumb, traçar una meta. Sèneca expressa molt sàviament que: “Per a qui no sàpiga a quin port es dirigeix, cap vent no serà favorable”. Per altra banda, la vida és un aprenentatge: un aprenentatge d'amor. Tot el que ens passa té una raó de ser i encara que a vegades no ho entenguem, al cel sí que ho comprendrem. "La vida sempre segueix el seu propi curs natural i els esdeveniments hi succeeixen sempre per alguna cosa.” (Marc Aureli).
Finalment, quan finalitzi el nostre viatge a Ítaca, no importaran els béns materials que hàgim atresorat, sinó el que hàgim  après en aquest món. Només comptarà l'amor lliurat i el bé fet al proïsme. Així, “al capvespre de les nostres vides, serem jutjats per l'amor.” (Sant Joan de la Creu).

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca./ Has d’arribar-hi, és el teu destí./ Però no forcis gens la travessia./ És preferible que duri molts anys/ i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,/ ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,/sense esperar que t’hagi de donar riqueses Ítaca.