La soledat és la vivència de sentir-se sol, anhelant l’absència dels altres. És un sentiment que forma part de l’existència humana. És un estat subjectiu que es pot percebre de manera diferent segons les persones. No només fa referència a una circumstància exterior, sinó que també és un reflex del nostre estat interior: “Hi ha els qui estan sols sense sentir-se sols, mentre que altres se senten sols enmig de la multitud” (monsenyor José Ignacio Munilla).

Malgrat tenir connotacions negatives, hi ha soledat negativa i soledat positiva. La primera és aquella no volguda, que produeix un sentiment dolorós a qui la pateix, tan bon punt, la persona no la cerca, és imposada i involuntària. Aquesta soledat amarga ocasiona tristesa i malenconia, ja que les persones som éssers socials i necessitem una xarxa de suport per ser feliços i sentir-nos protegits. No obstant això, també hi ha una soledat buscada i voluntària; soledat positiva, fructífera i fecunda, anomenada solitud. Moltes vegades, soledat i solitud, s’utilitzen com a sinònims, malgrat tenir diferents connotacions.  

La solitud reconforta i alimenta l’ànima. Ens ajuda a la reflexió i l’autoconeixement i  ens convida a la meditació. És la soledat sonora, creativa, que busquen els artistes per trobar la seva inspiració. També és la que ens apropa a Déu en el silenci interior. El cantant i compositor George Moustaki defineix en la cançó Ma solitude allò que implica aquest sentiment, que ens acompanya com un fidel amic: “Je m’en suis fait presqu’ une amie,/ une douce habitude./ Elle ne me quitte pas d’un pas,/ fidèle comme une ombre./ Elle m’a suivi ça et là,/ aux quatres coins du monde./  Non, je ne suis jamais seul/ avec ma solitude”.

Sant Joan de la Creu, religiós i poeta místic, estigué vuit mesos empresonat. Durant el seu captiveri va escriure el Càntic espiritual. Aquesta obra poètica reflecteix profundament allò que és la solitud, la soledad sonora, el misteri de l’amor de l’ànima amb Déu: “La noche sosegada,/ en par de los levantes de la aurora,/ la música callada, la soledad sonora,/ la cena que recrea y enamora” (cançó 34, Cántico espiritual).

La solitud ens fa gaudir de plaers com la lectura; la música, l’escriptura…  Gràcies a ella, connectem amb el nostre jo intern, amb la nostra ànima, amb la nostra consciència. En la solitud l’ànima s’eleva i se sent amb més força la veu de Déu: “En soledad vivía,/ y en soledad ha puesto ya su nido,/ y en soledad la guía a solas su querido,/ también en soledad de amor herido”. (Cançó 35, Cántico espiritual).

A mi no em pesa la solitud, més aviat, en molts moments, la necessito. Crec que les persones introvertides i sensibles, busquem moments de solitud per gaudir, per relaxar-nos i recarregar-nos amb el silenci i la quietud: “Cuanto más tiempo permanezcas solo, más fácil te resultará escuchar el canto de la tierra” (Octavio Paz).

En realitat, la soledat com a tal no existeix. Quan estem sols és quan realment estem més acompanyats per Déu. També ens acompanyen els àngels, els sants i els nostres éssers estimats que, des del cel, intercedeixen per nosaltres: “Sé que no estic sol, sé que no estic sol. Tu vas davant meu. Mai em deixaràs”(Kari Jobe).

A la solitud s’hi va per tornar-ne amb més força. La solitud multiplica les riqueses interiors, però només es pot estar sol quan tenim un nucli familiar i social, família i amics amb els quals poder compartir els fruits d’aquesta soledat: “En la soledad se encuentra lo que a la soledad se lleva” (Juan Ramón Jiménez).

Jesús va buscar la solitud al desert per escoltar Déu abans de començar la seva vida pública. Nosaltres també podem gaudir de la soledat sonora per reconnectar-nos amb Déu i escoltar la seva veu, que ens parla en el silenci. Solitud i silenci formen un binomi indissoluble.

“Non, je ne suis jamais seul, avec ma solitude” (George Moustaki).