Fa uns dies estava al despatx professional d’uns amics i vaig veure, damunt d’una de les taules, un petit llibre titulat El mètode Kaizen, de Robert Maurer, amb el subtítol de Un petit pas pot canviar la teva vida en lletra més gran que la del mateix títol. El vaig obrir, el vaig fullejar ràpid i vaig caure sobre una doble pàgina (el llibre és una versió realment molt de butxaca d’una mica més de mig pam de llarg) titulada Les relacions; una sèrie de petits moments, en què s’apuntava una llista de petits gestos i accions a tall de recomanacions per a les nostres relacions més estretes.
La ràpida lectura d’aquelles dues pàgines de sobte va despertar la meva atenció i, tot i estar alhora en una conversa professional en relació amb uns serveis contractats amb ells, no vaig dubtar a demanar –llibre ja en mà– si me’l podia endur, que me’l llegiria ràpid i que el tornaria de seguida. La mirada per part del meu amic va ser aquella de quan no goses dir que no però en què alhora la proposta que s’està fent no et va massa o gaire bé.
El llibre en si es pot considerar, potser, com un llibre filosòfic a l’hora de replantejar-se la manera de fer i d’aproximar-se a moltes de les nostres activitats, però compta, al meu entendre, amb una gran diferència amb d’altres que havia llegit, doncs està farcit d’exemples i propostes clares i molt concretes que ajuden molt a entendre en què pot consistir aquesta anomenada filosofia kaizen i de quina forma podria ser traslladable a la nostra vida i al nostre dia a dia.
Fent una síntesi molt, molt ràpida, que espero que no sigui considerada massa matussera per a aquells que realment puguin conèixer la filosofia, en el sentit en el qual almenys jo crec haver-la interpretat, es podria dir que consisteix en no veure els canvis com els processos bruscos i abruptes que, tot sovint i de forma segurament més inconscient que conscient, ens els plantegem (com s’exposa de nou amb exemples molts encertats) sinó més aviat com a petites evolucions, realment molts petits passos en la direcció en la qual volem anar. Potser no sempre ens adonem de la forma com realment volem començar a fer més exercici, estudiar algun tema al qual fa dies que donem voltes o de millorar els hàbits alimentaris o de salut, i de,  justament, com els encarem, el motiu que els acabem veient tan difícils i els anem, voluntàriament o involuntàriament, ajornant o bé que ens generi frustració el fet de començar-los i anar-los abandonant alhora.
Els posaré un exemple, que és segurament més una anècdota que no pas una qüestió vital o essencial però que em va resultar molt fàcil d’entendre i és il·lustratiu del que em sembla que ens proposen els defensors del kaizen: endreçar el traster! Una tasca ingent i gegantesca que sovint enfoquem amb allò de “he de trobar un cap de setmana i posar-m’hi”, cosa que no resulta necessàriament fàcil; la solució que ens proposen els defensors de la filosofia és que la millor manera d’enfocar i d’introduir els canvis és molt a poc a poc i que el millor seria començar per baixar al traster quinze minuts o deu (o fins i tot un minut, diuen els més acèrrims defensors) cada setmana o cada quinze dies; no només ha de ser una cosa petita, molt petita, sinó que, a més, ha de ser absolutament i perfectament assumible per contrast de nou amb el plantejament  del “he de trobar un cap de setmana”.
Aquesta mateixa setmana he tornat el llibre al meu amic, amb agraïment per haver-me regalat, no només una molt agradable i amena lectura, sinó també un aprenentatge que miro d’aplicar –de moment– en alguna d’aquelles tasques eternament pendents i en alguna de les seves aplicacions per a les relacions personals.
Així dona gust tenir amics!