Hi va haver un entrenador per aquests lares que va deixar empremta. Això sí, hi ha moltes maneres de deixar empremta. Ell va definir l’FC Andorra com “l’Andorrita”. Jo sí que vaig conèixer un FC Andorra ben diferent de l’actual, i abans de l’arribada de Gerard Piqué. De fet, alguns que hi ha al club desconeixen què va passar en el passat recent del club esportiu més històric del país. Ni qui va definir l’FC Andorra com “l’Andorrita”. Quan jo vaig arribar aquí, fa ja més de 17 anys, hi havia Eugeni Fernández d’entrenador i l’equip militava al grup 5 de primera territorial. Tots els jugadors eren del país i alguns d’ells jugaven a la selecció. Algun encara continua en actiu i un altre té el fill jugant a la base de l’Atlètic de Madrid. El porter és l’actual seleccionador i el seu fill juga al Vila-real B, a primera RFEF. Els rivals eren equips com la UE Guissona, l’EFAC Almacelles –potser allà ja jugava l’ex-Barça i ex-Betis Francesc Xavier Sánchez Jara–, Artesa de Segre, Ribera d’Ondara o Gimenells. Allò era “l’Andorrita”. Sempre sense saber si el curs vinent faria equip ni tampoc sabien on anaven a entrenar o on jugarien els partits. Aquells anys, el president era Carles Mora i el futbol sala feia més patxoca que el futbol a nivell esportiu, tot i que potser hi havia més públic a Aixovall –això molts d’aquí d’ara ni ho han patit– que al Poliesportiu d’Andorra. Encara que tenien una secció més com el futbol sala a tocar de l’elit era “l’Andorrita”. Fins i tot, més endavant, hi va haver jugadors que van perdonar diners al club. L’entitat sempre va viure sobre un filferro. Al límit de tot. I després va venir tot el luxe d’ara i un entrenador que reclama el que va signar fins al 2025. Tot ha canviat des de fa temps. Almenys el club continua existint i té problemes ben diferents.
