Jo he vist el Poliesportiu d’Andorra quasi buit en partits de divisió de plata –la segona màxima divisió del futbol sala espanyol– i també de la Superlliga –la màxima del vòlei espanyol–. A més a més, ara que està de moda el Girona també he anat a cobrir partits amb Montilivi amb només les parelles dels jugadors i quatre periodistes, per posar una xifra. Això sí, a Sabadell, estiguessin en la categoria que estiguessin, sempre tenia entrades agraïdes a la Nova Creu Alta i a nivell de premsa també donava gust treballar-hi. Dissabte, l’FC Andorra, l’entitat esportiva del país més antiga que va fer una metamorfosi el gener del 2018 amb l’arribada de Gerard Piqué. Van ressuscitar el primer equip i el van ascendir, amb compra de plaça inclosa saltant-se la tercera divisió, però van enviar la base al Gimnàstic Manresa. Les categories inferiors, bàsicament, van morir. I parlant del primer equip i tornant a dissabte, es jugaven el primer match-ball per a la permanència amb la visita del Burgos. L’Estadi va registrar una entrada pobre. Molt pobre. Parlem del Depor. El club gallec, vigent campió del grup 1 de Primera RFEF, no es va extingir per començar des de zero, en gran mesura, per un intangible que té un valor incalculable: la seva afició. Una clau de volta que sosté el difícil joc dels equilibris en una entitat esportiva. El cor d’aquesta entitat no ha deixat mai de bategar i la identificació amb els colors està per sobre dels resultats. Un cas molt similar al de l’Oviedo. Tot plegat va més lluny del “You’ll Never Walk Alone” del Liverpool. Sense afició hi ha poc camí per recórrer. La desafecció no és bona i els jugadors també noten el suport del públic, tot i que aquest esport fa temps que va deixar de ser romàntic per a alguns.