L’arqueologia és la branca més justa i social de les ciències històriques. Un jaciment excavat ens pot donar molta informació de les societats passades, des dels estrats més poderosos fins als més humils. Cada capa de terra sostreta ens il·lustra, com si fos una pàgina de llibre, de cada moment anterior. És fascinant veure com els arqueòlegs van documentant cada estrat, d’on treuen informació de la forma més exhaustiva.
Tot material és digne de ser considerat, des de la peça més fastuosa, fins als carbons trobats entre les restes d’una antiga foguera, a més d’altres utillatges com ara pedres, ossos, metalls i altres elements que ens ajudin a entendre episodis passats, sovint complementant-ho amb l’ajuda d’altres ciències.
L’arqueologia és una ciència fonamental per conèixer i anar descobrint aquelles societats que van existir abans que apareguessin els primers registres escrits, però també en civilitzacions molt posteriors. Cal recordar que el poder ha intentat tenir sempre el monopoli de la cultura, per tant, el control de la informació i el pensament, a fi de no perdre els privilegis. Com diu la vella dita, la història sempre ha quedat escrita pels guanyadors. Ara bé, els jaciments excavats també donen veu a aquells que no van tenir la sort de deixar registres escrits, per això en les darreres èpoques ens hem trobat amb sorpreses majúscules.
No s’equivocava Marx, un dels tres filòsofs de la sospita, juntament amb Nietzsche i Freud, quan va postular el materialisme històric, on afirma que les diferències de classe social han estat el verdader motor de la història. No podem llegir el nostre passat de forma fidedigna, sense excavar aquells jaciments potencials del nostre llegat històric.
Els anys 80 i 90 del segle passat van representar un moment daurat en els estudis arqueològics del nostre país, que semblava contagiar-se en el nostre veí Urgellet. Jaciments com el d’Enclar, l’Antuix d’Engordany, la Feixa del Moro de Juberri, el Roc de l’Oral de Vila o el Cedre de Santa Coloma van poder ser estudiats amb cura i profunditat. Altres jaciments aparentment menors, com la fossa de Prats, la tomba de Segudet o la cupae romana de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp van sortir a la llum en aquell moment. A la Seu d’Urgell i rodalia, també es van excavar l’església de Santa Eulàlia i el santuari de la Trobada de Montferrer, així com alguna intervenció d’urgència als entorns de la catedral urgel·litana.
Tanmateix, a partir de l’entrada d’aquest segle, el panorama va canviar moltíssim. D’un entusiasme institucional vam passar a un minsament pressupostari progressiu que ha fet davallar, i molt, la recerca arqueològica. Els darrers anys s’ha fet feina, especialment en jaciments en alçada com a la Vall del Madriu, Encenrera, així com el de Camp Vermell, Camp del Colomer o la Roureda de Malreu, aquesta darrera per iniciativa privada. Ara bé, la majoria de les intervencions dels darrers anys han estat en estricte compliment del procediment d’excavacions d’urgència. 
El cas de l’Urgellet és més desesperant, especialment si posem el focus a la Ciutat d’Urgell. Hi ha hagut intervencions al Pla de Palau, el pati de les Monges, i fora de la ciutat, els jaciments del Goleró, Pratllong, Coll d’Ares i Castellbò, però aquestes intervencions estan molt lluny d’arribar als mínims necessaris exigibles.
Tant de bo la il·lusionant candidatura interestatal que pretén elevar a la candidatura de patrimoni mundial el nostre peculiar Coprincipat, engegui un pla per encetar projectes de recerca històrica, especialment arqueològica. Sobretot amb els recursos econòmics necessaris. Qui sap, potser podríem recuperar Costoja, treure’ns el dubte de si els cossos dels comtes de Foix encara romanen a Bolbona, o tornar a posar en valor el jaciment d’Enclar per fer-lo visitable. Crec sincerament que valdria molt la pena potenciar-ho.