Benvolgut lector,
Fa uns dies em vaig aturar a reflexionar sobre l’obra de Joaquim Ureña i Ferrer, qui, amb més d’un centenar d’exposicions a les seves esquenes i multitud de guardons, ens ha deixat un llegat que encara vibra amb la llum que tant el fascinava. Als seus 78 anys, Ureña ens va dir adeu, però, com si el destí hagués traçat aquest comiat amb la mateixa delicadesa que els seus pinzells, el seu darrer treball continua exposat a la galeria Ansorena de Madrid.
Conegut com un dels renovadors de les tècniques a l’aigua al nostre país, Joaquim va transformar l’aquarel·la en un mitjà poderós, capaç de competir amb altres disciplines pictòriques. Les seves obres, de gran format i elaborades amb una precisió gairebé quirúrgica, van trencar amb els cànons tradicionals i van convertir el seu propi entorn domèstic en un univers artístic. Poques vegades allò íntim s’ha elevat amb tanta mestria al sublim.
L’exposició a Ansorena ens ofereix una de les seves mostres més personals, on el contrast entre llums blanques i càlides, curosament barrejades, crea un joc visual que convida l’espectador a entrar en la intimitat del seu estudi. Com bé saps, estimat amic, l’art d’Ureña no es limita a representar objectes, els dota de vida, els converteix en records compartits. Un racó de casa seva, un reflex en una finestra, la lluentor d’un metall… Tot això, plasmat amb una exactitud que no esclavitza el detall, sinó que l’allibera, deixant a l’espectador el plaer d’interpretar el que veu.
Treballant entre els seus dos estudis, un a Lleida i l’altre a Almeria, Ureña seguia la lògica de la mirada oriental: contemplava el mateix tema des de diferents angles, unia les perspectives i evocava, en un sol quadre, el seu entorn més estimat. Però més enllà de les formes, hi ha quelcom que sempre m’ha fascinat en la seva obra: la llum. Aquesta llum que juga, que rebota en els objectes i que sembla vibrar en cada composició, com si ell mateix hagués atrapat el sol i l’hagués deixat suspès en el paper.
Conservo un retrat meu davant d’una de les seves obres més emblemàtiques, Per caminar, un quadre que revela aquesta mestria seva per evocar moviment i calma al mateix temps. Juntament amb aquesta imatge, també hi afegeixo una fotografia on se’l veu treballant en aquest mateix quadre, pinzell en mà, concentrat a donar vida a cada traç. En observar-lo així, immers en el seu procés creatiu, un comprèn millor la seva genialitat i la seva connexió íntima amb l’obra.
En un temps en què l’efímer s'esvaeix abans que puguem apreciar-ho, Ureña ens va ensenyar a mirar amb calma. Les seves aquarel·les no són meres imatges, són pauses, invitacions a aturar-nos i contemplar. I avui, mentre escric aquestes línies, sento que això és, precisament, el que necessitem: més art que ens ajudi a veure l’extraordinari en allò quotidià.
Si tens l’oportunitat de visitar Ansorena, t’animo a fer-ho. Allà, entre llums i reflexos, potser descobriràs que, encara que el Joaquim ja no hi sigui, la seva mirada continua amb nosaltres, ensenyant-nos a veure més enllà de l’evident.
Fins a la pròxima,
El teu amic.