“Mais les braves gens n’aiment pas que l’on suive une autre route qu’eux.”

Les veritats incòmodes de Georges Brassens. Sovint, les persones íntegres, amb gustos o personalitats diferents, són el blanc d’aquells que no suporten que es posi en qüestió la seva mediocritat. En el cas dels infants i adolescents, adonar-se que formen part d’un puré indigerible els desperta els seus instints més cruels i destructius. La diferència, que hauria de ser una riquesa, es converteix en una excusa per assetjar aquells que desenvolupen la seva sensibilitat, intel·ligència i busquen quelcom diferent.

Els agressors, moguts per l’enveja i la inseguretat, perceben com una amenaça qualsevol cosa que pugui modificar la dinàmica del grup. Aquestes personetes utilitzen l’insult, les humiliacions públiques, els rumors falsos i fins i tot les agressions físiques per aïllar la víctima. L’objectiu és clar: esborrar la diferència, sotmetre la possibilitat de canvi i aconseguir el control a través de la por.

El bullying pot ser subtil, però sempre deixa rastre. Si un nen o nena comença a mostrar canvis d’humor, evita anar a l’escola, té por sense una raó aparent o presenta lesions físiques sense explicació coherent, es mostra ansiós, les notes baixen, ja no juga amb els mateixos nens o fins i tot presenta canvis en els hàbits alimentaris i de son, ja podem estar alerta.

Aquesta problemàtica no és nova. Quants nens i nenes han hagut de suportar sobrenoms humiliants o burles per no encaixar en els cànons d’uniformitat social? En moltes ocasions, aquestes víctimes van créixer arrossegant inseguretats profundes.

En més o menys mesura tots els que hem volgut seguir un camí diferent de l’establert hem sigut víctimes. La por ens ha paralitzat i només hem tornat a controlar les nostres vides quan decidim trencar el silenci. Parlar amb un adult de confiança, denunciar els fets és clau. El suport de les famílies i dels educadors és essencial per restablir l’autoestima d’aquests infants. Això sí, denunciar no és fàcil, perquè l’assetjament sovint crea un cercle viciós de silenci: la víctima tem represàlies, mentre que els espectadors miren cap a una altra banda per por de convertir-se en els següents objectius.

La tolerància zero envers la violència ha de ser una norma innegociable. Això implica aplicar mesures severes contra els agressors perquè no puguin continuar fent mal. Per culpa de les teories individualistes i relativistes que ofeguen la nostra societat es posa víctimes i botxins a la mateixa altura. Es busca desesperadament el manteniment d’una còmoda però inexistent convivència. Aquesta actitud perpetua el problema i envia un missatge erroni: que l’assetjament no té conseqüències.

Esperem que algun dia siguem capaços de canviar el final de la cançó de Brassens.