Fa pocs dies, pujant amb bici a l’aparcament de Sorteny, mentre prenia alguna foto dels voltants, se m’atansa un home i entaulem una conversació. El senyor, turista, molt jovial i originari d’Austràlia, feia una recorregut pels Pirineus, de mar a mar. Entre altres temes, em comenta que va quedar molt sorprès després d’haver visitat poblets de la nostra serralada, de com aquella Andorra que ell esperava trobar era totalment diferent de la que esperava trobar-se i per la qual havia vingut. De manera molt simpàtica i diplomàtica em va manifestar el seu desencís.
Curiosament, dimecres passat, un amic meu em va demanar de trobar-nos amb un ciutadà suís al saló d’un cèntric hotel perquè li fes cinc cèntims de la història del nostre país. Quan vaig demanar quin podia ser el motiu del seu interès i desplaçament em va dir que es va sentir atret i encuriosit per paraules com “Principauté” i Andorre la “Vielle”. S’esperava trobar quelcom d’autènticament pirinenc amb una forta personalitat i tradició. De fet, va confessar que en el seu trajecte va quedar molt més impactat per la visita de la ciutat de Narbona i les fortificacions de Vilafranca de Conflent i de Mont-Lluís que d’una Andorra amb un urbanisme que tristament li recordava Mònaco.
Ahir, en un d’aquest encontres fortuïts, però força agradables, vaig topar-me amb un antic cap de Govern, amb qui no sempre havíem compartit ideologia però per qui tinc molta simpatia i respecte, i la primera cosa que em va dir fou que ja no es “retrobava” en aquesta “desmesurada Andorra”.
De la mateixa manera, un senyor gran i força conegut d’Escaldes, amb idees ben clares i sense que li fes cap comentari, va recriminar la construcció desenfrenada que ofega Andorra, en particular la seva parròquia. Va afegir abans de separar-nos: “Tu i jo ja no ho veurem, però arribarà un moment, no gaire llunyà, on les torres s’alçaran de frontera a frontera. Ens hem begut l’enteniment i venut el país”.
Exemples com aquests, són el meu pa de cada dia i suposo que el de molts de vosaltres.
Ja sé que algunes associacions o moviments ciutadans aixequen la veu contra aquesta desandorranització. Malauradament són poques i pocs, i a més a més desconsiderats, ja no pels mateixos infractors, al meu entendre aquells mandataris que fan i deixen fer, sinó per part de la pròpia ciutadania, que sigui els menysté, o molt sovint els delega tasques que haurien de ser compartides per moltes més persones. Sé que no podem viure en l’Andorra dels anys quaranta o seixanta, però aquesta comercialització del territori andorrà no té nom. Quin poc respecte per la gent d’aquí, andorrans amb i sense passaport, per a mi ho són tots, aquells que s’han arrelat al país i a molts dels quals ara se’ls diu descaradament d’anar a viure frontera enllà.
I posats a fer, que em permeti el lector trobar estrafolari que el mateix Govern que engega una campanya de defensa del català simultàniament en promocioni una altra de caràcter turístic amb el lema Shop in Andorra. Entenc que són ministeris diferents, però renoi, del mateix Govern! Però com se sol dir en català, això ja són figues d’un altre paner, així que ho deixarem per a un altre dia.