"Que em sents, noi?", li va preguntar seriosa la propietària de la botiga mentre li lliurava la comanda.

"T’has equivocat. Vaig encarregar-te gafets i cremalleres, no pas botons".

Feia temps que l’Anselm no aconseguia concentrar-se en la feina, semblava absent. Aviat faria un any de la partida sobtada de la Quimeta i no se la treia del cap. Malgrat que l’havia tractat poc, dubtava molt que la fugida estigués motivada, tan sols, per la malaltia d’un familiar. En canvi, cada cop tenia més clars els seus sentiments. 

Durant mesos, quan pujava a Andorra, no gosava parlar-ne amb la mestressa de l’hotel i demanar-li el cognom i l’adreça per contactar amb ella. La incertesa el neguitejava fins al punt que no va poder esperar més. La mestressa, esquerpa, no va fer gaire cas de la seva insistència, pensava que es tractava d’un hoste encapritxat d’una sirventa com havia passat altres vegades. Només li va dir que a la casa li deien cal Vaquer i després d’una pausa llarga i incòmoda, va afegir: "No has de patir. Tornarà a treballar aquest estiu. Què vols que faci? Són pobres com rates, per aquells pobles".

La perspectiva d’esperar fins a l’estiu el va trasbalsar. Al bar Burgos, on feia el cafè cada tarda, es va desfogar amb cinc copes de conyac que es va beure d’un glop, una darrere l’altra. Un client habitual, en veure’l tan amoïnat, el va tranquil·litzar explicant-li que Asnurri era un poble petit de l’altra banda de la frontera i que  no calien cognoms ni adreces per trobar una noieta preciosa, com ell l’anomenava: "Que no és pas Sabadell, home!" 

L’endemà va agafar l’auto i va seguir les indicacions del parroquià del bar. Malgrat el fang i les roderes profundes provocades pel pas del camió de la llet, va aconseguir arribar-hi. En travessar el pont que dona accés al poble, uns vailets entremaliats li van llençar pedres i els va haver d’espantar amb uns cops de clàxon.

La brusca rebuda no el va arronsar i va aturar el vehicle a la vora de l’església. Ajupits davant la porta, va veure un parell de nens que jugaven a bales. S'hi va apropar i els va oferir un caramel a cadascun mentre els demanava per la Quimeta de cal Vaquer. En agafar-los es van mirar rient i, sense dir ni piu, van fugir veloços per un carreró lateral. L’Anselm, incrèdul, es va recolzar a la porta de l’automòbil desconcertat i va romandre immòbil com la figura d’un sant en processó una bona estona.

De sobte, des de l’altra banda de la plaça, el van cridar. "Anselm! Què hi fas aquí? Els bessons m’han dit que un foraster demanava per mi, però no me’n sabia avenir. Els caramels m’han fet sospitar". La Quimeta, nerviosíssima, continuava xerrant com una joguina de corda. "Els agraden molt els caramels, a mi també, però no soc una criatura petita que et puguis guanyar amb una llaminadura”. Ell va somriure i li va tapar la boca suaument amb la mà per aturar la xerrameca descontrolada, que amagava una profunda timidesa. Van passejar pel vell camí dels cortals, allunyats de les mirades impertinents dels veïns. Abans de marxar, l’Anselm li va agafar la mà i mirant-la als ulls li va dir: "Si us plau, no tornis a desaparèixer".

Dos anys més tard, el 20 de juliol del 1957, el transatlàntic Begoña salpava del port de Barcelona en el viatge inaugural a les Amèriques. A bord, hi anava la parella amb l’encàrrec d’obrir, al populós barri de San Telmo de Buenos Aires, la primera filial d’ultramar de la fàbrica de vetesifils més important de Sabadell.