He arribat molt justa a enviar aquest gong perquè estava completament enganxada, abduïda i ocupada mirant sèries; més ben dit, fragments de sèries al TikTok, dins d’un món d’scroll infinit. Ara les sèries –perquè s’ha de mirar moltes sèries, estar al dia, comentar, fer rànquings, veure quaranta-cinc temporades de sèries– no es miren a cap plataforma ni a YouTube. Ara les sèries s’han de mirar a TikTok, en fragments de deu minuts aptes per al consum a tota velocitat i passant completament de la propietat intel·lectual i els drets d’autor. 

En un moment de debilitat torno al meu costum ancestral de llegir un diari de paper, un d’aquells que tenen una gran entrevista a la contraportada i unes seccions d’Internacional i Cultura (i un suplement de llibres) que donen per a un parell d’esmorzars. Llegeixo que l’artista catalana Alicia Framis es casarà amb un holograma creat amb IA. El promès digital està basat en la fusió d’antigues parelles de l’artista, alguns coneguts i el pot apagar i encendre quan vulgui.

El moment ionqui del paper s’acaba, he d’estar al dia, practico amb la IA. No podem negar les innovacions, són aquí i ens hem d’adaptar, hi haurà aspectes positius i negatius. No ens posarem tiquis miquis perquè la velocitat ens fa explotar el cervell. És la revolució en la manera de crear continguts i d’assimilar-los. Però, és possible, a tanta velocitat? Com canviarà el cervell per fer-ho? Tindrà temps d’activar el sentit crític per contrastar tants continguts? La comoditat, ens farà acceptar tot el diu la màquina?

Per a les generacions que durant dècades han viscut en un entorn on s’ha penalitzat copiar continguts, s’ha premiat la creació i la recerca original, la lectura i l’escriptura, la reflexió lenta, costa acceptar que la màquina (programada per humans cert) substitueixi la ment humana en el procés de creació ultraràpid. 

Hi ha milers d’aplicacions, és difícil triar quina és la més útil. Practico amb ChatGPT i surten resultats interessants. “Afina el prompt, no et pots quedar amb la primera pregunta, és una conversa, busca, dialoga, contrasta”, diuen els experts. Ara vaig a Gamma i li demano una presentació sobre escriptores hispanoamericanes. En qüestió de segons crea deu diapositives plenes de generalitats i obvietats. Una d’elles està dedicada a la “gran escriptora colombiana Gabriela García Márquez”. Això són “al·lucinacions” aclareixen els experts. A Crayon busco il·lustrar “escriptores hispanoamericanes” i em surten dos tipus d’imatges: dones joves supersexis amb molt poca roba, o bé una mena de dansaires de l’esbart folklòric de Colòmbia o Juanites Banana amb flors i fruites al cap. “Això és el biaix de gènere”, afegeixen. Al·lucinacions, estereotips i prejudicis... Potser no és tan diferent de la ment humana.