Aquest dissabte passat parlàvem, en una conversa de cotxe amb la família, de com vam viure la guerra del golf Pèrsic. Suposo que arran d’alguna notícia sobre Ucraïna o Gaza que algun locutor sense esma devia deixar anar en alguna emissora catalana, la meva germana va voler explicar a la meva filla de 16 anys, aproximadament la mateixa edat que teníem quan hi va haver la invasió de Kuwait, que vam ser testimonis de la primera guerra televisada en directe.
Recordava que ja érem al llit dormint i el meu pare ens va despertar corrent, “nens ha començat la guerra!” i ens va fer anar al menjador, on la CNN estava transmetent l’inici de l’operació Tormenta del Desert, els bombardejos sobre Kuwait pel seu alliberament de les tropes iraquianes. Tot un seguit de llum verds sobre un fons negre, que s’enverdia quan les bombes esclataven. Les càmeres nocturnes transmetien aquesta sensació irreal, no era com veure Platoon o Apocalypse Now, el cinema ja s’havia encarregat d’immunitzar-nos amb imatges esgarrifoses i realistes de morts de soldats i població civil, però el que en aquell moment ens oferia la tele era veritat. No es veia com moria ningú, ni homes ni dones ni nens ni soldats, però sabies que estava passant i això era més feridor que veure la mort del sergent Elias (Willem Dafoe) dirigida amb cura per Oliver Stone.
Més de trenta anys doncs des d’aquella primera guerra televisada i la cosa ha anat a més i pitjor, ja que internet i les xarxes no han millorat el panorama, ara ens ofereixen les operacions militars en directe des de la càmera que alguns soldats duen al seu casc. La guerra en primera persona, com en un videojoc; mostrant-nos la guerra com si fos un gran èxit de la humanitat, un assoliment del qual tots ens n’hem de sentir orgullosos.
No sé quina intenció té la difusió d’aquestes imatges, però lamentablement us he de dir que a mi, en lloc d’apropar-me a la guerra, aquestes imatges tan explícites fan que me n’allunyi. Jo soc dels que vam tocar al concert pel No a la guerra, els meus pares van viure la postguerra espanyola i tota la repressió franquista i eren en conseqüència antibel·licistes convençuts i aquests valors no m’han permès moralment ni jugar a un joc d’ordinador sobre guerra ni comprar una pistola de joguina als meus fills.
Quan al timeline de les xarxes socials m’apareixen els vídeos dels soldats d’Israel humiliant les dones palestines, o imatges de saquejadors lligats a un fanal als carrers de Kíev, faig scroll ràpidament, ja que no m’interessa veure en què es converteix l’home sota la pressió d’una guerra. Vull estar informat, evidentment, saber què passa, però prefereixo viure aïllat d’aquestes imatges supletòries.
Qui m’havia de dir que ara que la comunicació està a l’abast de tots ràpidament i sense censura, preferiria racionar-me-la i censurar part del que veig.
