La iaia Eulàlia té vuitanta molts anys, que més dona, si ella ja no ho recorda.
La seva història, tota una vida que ella no recorda, i que no té ningú que la celebri. Fa més de quinze anys que l’Alzheimer se’n va emportar tot el que ella havia estat de jove.
Les addiccions i les males companyies la van deixar sola, sense família. Els fills, potser són lluny, o potser únicament són el somni d’un desig d’una vida imaginada.
Es va sobresaltar quan va sentir com tots cantàvem la cançó de l’aniversari, ahir va ser el seu i no ho recordava, va somriure i es va alegrar perquè tanta gent no es podia equivocar. Era el seu aniversari! Feia... que més dona si no ho recordava.
Una alarma li recorda cada dia que s’ha d’aixecar, una altra esmorzar, una altra la medicació, així fins que s’estira al llit. Demà, literalment, torna a començar de nou.
Cada dia es fa i ens fa la mateixa pregunta: “Què faig aquí?”, rodejada de gent gran ens diu. Envoltada de gent molt pitjor que es nota, com diu ella, a primera vista. I així, des de fa més d’un any que és usuària nostra.
Al centre es troba estimada, com a casa, la casa que un dia creu que va tenir, o això diu, que més dona, si ho recorda.
Un centre de dia sociosanitari, com els tres que per al moment gestionem des de la Creu Roja Andorrana, permet a totes les iaies Eulàlia gaudir d’un entorn controlat, supervisat, que li permet, de moment, continuar amb la seva vida on diu que és casa seva.
L’existència de recursos sociosanitaris de dia, on convergeixen i treballen diferents professionals de diversos àmbits, possibilita a les persones continuar en el seu entorn més proper, de la seva llar, de la seva gent (quan n’hi ha); i a la vegada permet a qui té familiars, o una persona que els cuidi, tenir un espai per continuar la seva vida, amb les seves obligacions, o simplement per descansar.
I la vida continua, i ningú para, o no para per obligació, i menys per ningú.
És de vital importància creure i pensar en el desenvolupament de recursos socials i sociosanitaris que potencien el benestar de les persones a llarg termini, no únicament en el curt o en el mitjà termini.
El desenvolupament dels recursos ha de ser el reflex d’un compromís amb la gent gran, amb les famílies, amb les persones.
És important per a les persones i les famílies saber que, quan no s’arriba o quan es necessiti, hi haurà algú disposat a ajudar amb vocació i professionalitat. D’aquesta manera, totes les iaies Eulàlia, tot i que no ho recordin, tornen a casa amb la certesa que demà tindran un lloc on anar i també dir que és casa seva.
La Creu Roja Andorrana, amb la col·laboració del departament d’Afers Socials del Govern d’Andorra, sense el qual no podria haver iniciat aquest projecte, aposta pel desenvolupament d’una xarxa de centres de dia a totes les parròquies, que pugui permetre que les persones siguin ateses, i que les famílies comptin amb el suport que necessitin sense haver de sortir de la seva parròquia.
Per la qual cosa, des de Creu Roja apostem per la col·laboració publicoprivada, tant de l’àmbit nacional com parroquial, per desenvolupar aquest projecte tan necessari i tan beneficiós que es pugui incloure en un sistema públic de serveis socials i sociosanitaris capaç d’assumir tota la població que ho necessiti.
Per sort, la iaia Eulàlia no existeix, o no com a tal, però sí que és una suma de les moltes realitats que ens trobem als centres de dia de la Creu Roja des de fa tres anys. La història és fictícia, la voluntat de Creu Roja és una realitat d’avui, d’ahir i ho serà demà.
Perquè, com em va dir un dia una persona, hem de ser els primers a arribar i els darrers a marxar.