La santedat és un do de Déu que hem rebut pel baptisme. És una crida universal a tots els cristians. No és quelcom reservat a uns quants elegits. Jesús ens diu: “Sigueu sants com el vostre Pare celestial és sant” (Mt 5,48). En el mateix sentit el Catecisme de l’Església catòlica manifesta: “Tots els cristians, de qualsevol estat o condició, són cridats cadascun pel seu propi camí, a la perfecció de la santedat, el model del qual és el mateix Pare” (CEC 825).
Però què vol dir ser sant? La santedat és la plenitud de la vida cristiana. És viure la nostra vida amb alegria, seguint els ensenyaments de Jesús i vivint en la seva presència. Déu ens ofereix el model d’una vida plena i feliç. “Els sants es dediquen, es lliuren, a buscar el que és essencial: Déu” (Franz Jálics).
El papa Francesc en l’exhortació apostòlica: Gaudete et exultate, ens anima que cerquem la santedat cadascú en el nostre àmbit i comunitat, i que no ens conformem amb una existència mediocre. De la mateixa manera, Santa Teresina de l’Infant Jesús afirma que no es pot ser santa a mitges i estimar Déu només amb un cinquanta per cent del nostre cor.
La santedat no és una meta inassolible. Els sants no són perfectes. A la vida dels sants no falten els defectes, però sempre hi ha molt d’amor i penediment quan s’allunyen de Déu. Com diu Sant Ambròs: “Les caigudes dels sants lluny d’estressar-los només serveixen per estimular-los i fer-los córrer més que abans”. 
Al seu llibre: els defectes dels sants, el sacerdot Jesús Urteaga ens apropa a la humanitat dels sants i ens ajuda a entendre que molts d’ells van tenir les mateixes debilitats que nosaltres. Així, no ens hem de desanimar per les nostres febleses. Podem arribar a ser sants, si prenem Jesús com a model de vida. Si aspirem a complir allò que predica el Parenostre: estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tu mateix. La santificació no és un procés de suma, sinó de resta. “Menys jo per deixar espai a Déu” (beat Acutis). 
Les vides dels sants ens proporcionen un exemple a seguir. Llegint les seves biografies veiem que molts d’ells són persones ordinàries, com qualsevol de nosaltres, amb virtuts i defectes. D’una banda, hi ha els sants coneguts, els canonitzats per l’església; però també existeixen els sants anònims, els sants de la porta del costat, tal com els anomena el papa Francesc. “La santedat és viure el que és ordinari de manera extraordinària”(Angelo De Donatis).
Déu coneix les nostres limitacions. Sap que nosaltres, pels nostres propis mitjans, no podem assolir la santedat, però que amb la seva ajuda “tot és possible”. La vida de molts sants va canviar radicalment en la seva “trobada” amb Jesús; com Sant Pau, que va passar de ser un gran perseguidor de cristians, a ser un veritable apòstol; o Maria Magdalena, les llàgrimes redemptores de la qual la van convertir en “apòstol dels apòstols”.
El camí de la santedat és més senzill del que pensem. El papa Francesc ens diu que la santedat no consisteix en alguns actes heroics, sinó en molt amor quotidià: “Cadascú de nosaltres, pot estimar l’altre com Crist ens ha estimat. És així de senzill el camí de la santedat”. 
Però, quin és aquest camí a seguir? Com podem arribar a ser sants? La santedat és anar deixant que Jesús entri a la nostra vida i que a poc a poc, vagi transformant el nostre ésser. La fortalesa ve de Déu. Ell ens atrau amb una força centrípeta i centrífuga. A més, espera la nostra resposta. Santa Teresa de Jesús ens diu que cal tenir una “determinada determinació”, un ferm desig de seguir Jesús. 
Hem d’aspirar a una vida plena. Com expressa el papa Francesc a l’encíclica Gaudete et exultate: “No tinguis por de la santedat. No et prendrà forces, vida o alegria. Tot al contrari, perquè arribaràs a ser allò que el Pare va pensar quan et va crear i seràs fidel al teu propi ésser”. La decisió és nostra. Només li hem de dir sí.