Fa uns mesos vaig publicar en aquestes pàgines d’opinió l’article Sí, és urgent! Hi parlava de la necessitat que tenen molts fills del nostre país d’una escola terapèutica, que no és el mateix que un centre de desintoxicació.

Nenes i nens amb problemes, que no és el mateix que problemàtics.

Infants i adolescents amb els quals cada vegada és més difícil conviure a casa, irritables i poc comunicatius.

Addiccions noves, que anys enrere no existien, relacionades amb les noves tecnologies.

I algunes situacions en les quals es pot arribar a la “violència filioparental”.

Insisteixo ara que convindria disposar d’una enquesta que digués quin percentatge d’infants tenim en risc en aquest país.

Immaculada Cañadas Benítez es va posar en contacte amb SDP fa uns dies per parlar amb nosaltres. Volia que escoltem com han estat els seus darrers quatre anys de convivència amb el seu fill.

Va separar-se quan el nen tenia 2 anys de vida i el noi fins als 18 anys ha viscut amb ella. El pare del nen va morir fa 5 anys. El seu fill de ben petit va tenir problemes de salut i ella, com fem totes les mares, va buscar un bon especialista per poder diagnosticar-lo i posar-hi remei.

A data d’avui el seu fill té 18 anys. Aquest últim aniversari el va viure amb molta tristesa. La majoria d’edat del seu fill l’ha acabat d’enfonsar, ja no pot prendre decisions per ell i això la fa viure en un estat d’angoixa constant.

Ens ha explicat que té el sentiment que no l’han ajudat ni a ella ni al seu fill. L’addicció a les noves tecnologies ha fet que a casa seva hagi viscut situacions molt caòtiques i límits. Fins i tot ha patit violència filioparental durant anys.

L’ajuda que ha rebut l’Imma per aprendre a gestionar aquests problemes ha estat minsa. Cap ajuda terapèutica envers ella per part del ministeri corresponent.

El retorn de les trucades sempre ha estat llarg, tot i que ha estat una mare insistent.

A data d’avui, segons paraules seves, no ha pogut aconseguir que al seu fill el diagnostiquessin clínicament. Per a ella era molt important saber si pateix algun tipus de trastorn, patologia o quin problema, “potser el meu fill té algun problema que jo desconec, no tinc un diagnòstic de la seva ànima, tot i que a nivell físic està sa”. Perquè sí que ha fet totes les revisions pertinents, tot i que és celíac.

Aquest diagnòstic era important tenir-lo per traçar un full de ruta i saber com ajudar el seu fill abans que fos major d’edat.

Ens diu que, tot i demanar ajuda, no ha tingut gaires opcions, no l’han ingressat mai. Sí que va estar anant a l’UCA. Tanmateix l’Imma entén que la feina feta amb el seu fill ha estat poca.

El mal regust que li queda és que “al meu fill, el van donar per un cas perdut”.

Explica que en no haver estat mai encausat per delictes, i en no haver-hi hagut la intervenció d’un batlle, pensa que no han donat prioritat al departament on tractaven aquest afer.

“Un centre terapèutic en règim intern on ajudessin la meva família era la millor opció, però no van donar-me aquesta opció, i econòmicament jo no puc permetre’m un centre privat. Els psicòlegs m’haurien ajudat a encarar d’un altra manera les caòtiques situacions a casa, però els recursos de les famílies són els que són.”

Està enfadada, molt desencantada. El seu estat d’ànim és el d’una mare desesperada. No entén com en un país que es gasten tantes milionades d’euros en infraestructures, edificis, circs i altres coses, el seu fill no ha tingut, al seu país, un centre terapèutic per poder-se tractar i guarir la seva anima.

“El meu fill té 18 anys, és andorrà, porto quatre anys lluitant per ajudar-lo, he demanat ajuda, he tocat portes. El meu fill no és un cas perdut, es mereix alguna cosa més que un dormitori en una pensió.”

L’Imma necessita ajuda, és una bona mare que estima el seu fill.

La responsabilitat dels que tenen càrrecs públics vinculats a la salut també és escoltar l’Imma.