La galeria Taranmana exposa les fotos de ‘La volàtil substància de cada bell crepuscle’.

El 14 de setembre va obrir l’exposició fotogràfico-poètica de l’artista i filòsof Manel Gibert a la galeria Taranmana d’Escaldes, de nom inspirador –en realitat, una combinació de mots tuareg que signifiquen, el que plau a a vista. No hi vaig poder assistir, sentint-ho en l’ànima, però quan aquest escrit es publiqui ja farà dies que els lectors s’hi hauran acostat o com a mínim estaran al corrent d’aquesta important mostra artística.

L’exposició té un caràcter insòlitament especial per les circumstàncies que es presenten als visitants: són les fotografies del llibre, que no catàleg, que acompanyen els poemes de Gibert. Més que acompanyar-los, els complementa. Les imatges estan també dotades d’una voluntat poètica. Són vint-i-cinc obres plàstiques, podríem dir-ne també pictòriques, executades no amb pinzell, sinó amb càmera, que acompanyen cadascun dels vint-i-cinc poemes, integrats al seu torn per vint-i-cinc versos alexandrins.

On rau la singularitat? M’explicaré, començant per considerar que l’art, per sort, mai s’ha de definir què és, no consisteix en fórmules matemàtiques ni geomètriques ni científiques que li donin certitud. N’hi ha un fotimer, de frases enginyoses per definir què és l’art, però cap ho concreta. Em quedo amb la més senzilla: l’art és una percepció anímica que t’arriba a través de la visió, de la lectura, dels sons que et trasbalsen. Els grecs antics tenien sis muses mitològiques per a les arts. Ara en són nou perquè ha calgut afegir-hi la fotografia, el cinema i el còmic. I ves per on, amb l’aparició de la intel·ligència artificial no trigarem a haver-n’hi d’afegir alguna més.

Fa temps que conec el Manel, de quan un joveníssim escriptor, filòsof i també tennista. Molt més cap aquí s’ha produït una aproximació recíproca i la confluència de dèries culturals comunes: vaig col·laborar per exemple en les il·lustracions dels seus contundents haikus de miratges andosins. Era una feliç compensació entre el poeta i l’intèrpret i il·lustrador. O sia, un s’ocupava de la lletra i l’altre, de la imatge de la lletra. Ara, a La volàtil substància de cada bell crepuscle, el poeta fa un pas enrere i capgira els termes, ja no necessita intèrprets. Ara, el primer és la imatge, que ell mateix ha creat i a partir de la qual construeix els seus alexandrins, que no cal que rimin perquè en resulti la musicalitat d’un cant i la visualitat d’un retaule.

El cas és que cal molt de talent, i també molt d’ofici, sí, i molta i experimentada professionalitat i, és clar, també una incansable dedicació per no embarbussar-se, per fer-se entendre. Sobretot, sobretot, esperem que perseveri, que ara és per al Manel la prioritat: “Jo treballo amb la llengua!” Sí, treballa explotant l’estètica dels mots, per la bellesa dels crepuscles, però, ai las, també per l’estètica de les albades.

Permeteu-me que faci un resum dels vint-i-cinc capítols que fermen el cos de l’exposició. I començaré pel que hi fa de cloenda i que corona el treball, que dedica al seu amic, l’escultor Ángel Camino. A la manera d’índex, el llibre és compost de xifres romanes, capítols que van de l’I al XXV, sense cap que en faci de capçalera. Ara faré esment amb filagarses dels continguts d’aqueixos capítols. En Gibert explica sense gota de secretismes tècnics, al capítol IV: “Ajustes la distància focal vers 50 mil·límetres i el polaritzador fins que les seccions contrastar i els traços ressalten. Llavors fixes una exposició relativament llarga, es tanca el diafragma i prems fort el botó”. Més encara: “No vivim a l’Edèn. Tanmateix, necessitem creure que és abastable i actuem amb criteris útils, apropiats, suspectes, oportuns...” I per acabar, al capítol VII: “Som fanals reflectits, equacions superbes, fulles seques que suren i sotsobren en ribes de ponents argentats”.