En l’acte organitzat el 16 de juliol per l’ambaixada d’Espanya a Andorra al vestíbul del M.I. Consell General amb motiu del 25è aniversari de les relacions diplomàtiques entre Espanya i el nostre Principat, em va agradar i fins i tot em va emocionar veure en el muntatge de diapositives que es van projectar imatges de Manuel Mas i Ribó, que va ser ministre d’Exteriors de finals de 1994 al 1997, i de Pere Altimir, primer ambaixador d’Andorra i primer ambaixador d’Andorra a Espanya. Les dues personalitats van impulsar, esperonar i obrir la seu i els canals de contactes de l’ambaixada d’Andorra a Madrid. Fets i gestos que van posar les bases per a signatures d’acords importants anys després com el Trilateral.
Manuel Mas, advocat de professió, va ser una persona brillant, polifacètica, amb una curiositat intel·lectual envejable. Va ser escriptor, pensador, polític, secretari general del Consell General, conseller general o comissari d’Andorra a les Expos de Lisboael 1998 i de Hannoverl’any 2000.
Però també va ser un activista a favor d’un Principat lliure de tuteles oun defensor de la cultura i dels valors d’Andorra amb un esperit obert i transversal. Alhora, era un lauredià convençut i un fidel a les tradicions del poble com la festa de Canòlic el darrer dissabte de maig o la Passa i el ball de la Marratxa durant la festa major de Sant Julià.
El 1977 va escriure juntament amb Jaume Bartumeu i Antoni Morell L’Estat andorrà, i el 1980 El Consell Generalamb Lídia Armengoli de nou amb Antoni Morell. Era un gran amant, entre d’altres, de la cultura japonesa i va escriure el 1983 Agustí Bartra a Andorra, consagrat a l’autor dels Haikus d’Arinsal i publicat per Serra Airosa, editorial que haviacreat anys enrere amb companys com Paco Grau i Toni Sementé. A més, va ser un culer com el que més, un col·leccionista de plomes estilogràfiques i un gurmet sibarita. Val a dir que era immillorable parlant tant de vins com de literatura catalana, de la nord-americana i de les virtuts de la xocolata negra, entre un llarg etcètera.
Va ser una persona que marcava i que convidava el seu entorn i els que el coneixíem aaprendre a obrir camins amb mirades i perspectives diverses. En aquest sentit, penso que va ser un encert que el setembre del 2017 l’Institut d’Estudis Andorrans creés una beca d’investigació en ciències polítiques amb el seu nom. Una bonica iniciativa.
No és cap secret per als qui vam tenir el privilegi de conèixer-lo que era un enamorat de la seva família i de les seves filles. Era una persona que va travessar els camins de la vida de manera apassionada deixant petjada i trencant també motlles.
Pel que fa a les relacions diplomàtiques, va ser qui va posar les bases del servei exterior d’Andorra i les línies diplomàtiques del país, qui va consolidar els lligams, entre d’altres, tant amb França com amb Espanya i la Santa Seu.
Cal recordar que la Santa Seu no va reconèixer el Principat d’Andorra fins al 1996, tres anys després de la Constitució, i Manuel Mas,com a titular de la cartera d’Exteriors, hi va dedicar moltes hores per fer-ho realitat. De fet, un cop acabada la seva etapa de ministre, va ser el primer ambaixador d’Andorra al Vaticà. Alhora, va obrar perquè la joveneta Andorra constitucional entrés com a estat membre en organismes internacionals com l’Organització Mundial del Turisme, l’Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa i l’Organització Mundial de la Salut. Va esperonarlleis com la Llei reguladora de l’Estat en matèria de tractats internacionalsdel 1996 i va impulsar, juntament amb Pere Canturri, ministre de Cultura a l’època, la creació de la Comissió Nacional Andorrana per la UNESCO el març de 1996.
Fa tot just disset anys, el 31 de juliol de 2001, va marxar massa aviat i va deixar un llegat preuat per al nostre país.
Desitjo que per molts anys el seguim recordant.
