Sí, sí, mea culpa, apreciat lector, mea culpa per la tendència al barroquisme confús i per embolcallar-me d’ironies. Li ho aclareixo: no, realment no desitjo veure per aquí cap membre de la dinastia borbònica, ni amb la testa coronada ni com a ciutadà pedestre. No m’ha vist cap llautó, distingit lector, només la meva equívoca manera de referir-me a la manca d’ètica i estètica de qui ha amassat una (o dues) fortunes i ho ha fet gràcies al càrrec, que se suposa exemplaritzant, perquè dient-se Juan Carlos Pérez tindria el compte corrent de monjo franciscà que jo i, presumeixo, vostè. Així i tot, se les empesca per eludir impostos.
El malentès em porta a pensar en aquests temps agitats en què tot ho mirem, tot ho fem, tot ho llegim, tot ho regurgitem, en a penes tres minuts. No em refereixo, és clar, a aquestes lamentables (i obligades) columnetes que signo, que ni tres minuts mereixen. Però aquí estem, lidiant amb la manca de comprensió lectora que es va apoderant de tots nosaltres. Preocupen especialment els més joves, és clar, com ho expressava en aquestes pàgines fa pocs dies Meritxell Bellmunt, mestra de català i que dirigeix clubs de lectura juvenils. Ella, i no és l’única, es feia creus de la decisió de rebaixar el nivell de les lectures escolars, atès que molts alumnes no hi arriben. Com s’enfrontaran en el futur a textos universitaris? Sembla una d’aquestes epifanies tan pròpies de prodigioses autoritats educatives d’ací i d’allà. Com la de substituir nomenclatura tan digna com Formació d’Adults per la lleugera evanescència new age a què remet la Formació Al Llarg de la Vida. Què tenen en contra de la paraula adult?, terme carregat de connotacions com esforç, obligació, responsabilitat. Erradicar-lo només reflecteix el camí cap aquesta societat infantiloïde en què ens convertim. Sense ironies.
