El 1897, el veguer francès a Andorra, Charles Romeu, veu com la situació va agafant un gir esperat. Feia anys que menava investigacions constants pel que fa a la fabricació de moneda falsa a Andorra i la seva emissió a França o Espanya.

El 17 de gener, dos espanyols dels quals té informacions força precises van arribar a Andorra per la Seu d’Urgell i van anar a peu a Canillo, on van tenir una llarga i misteriosa entrevista amb D. Un d’aquests individus ja va ser condemnat a Espanya com a falsificador a la pena de dotze anys de treballs forçats. Ara treballa com a venedor ambulant.

Romeu explica al seu delegat permanent que un andorrà entregat i que fins avui l’ha servit amb destresa i intel·ligència en aquestes delicades investigacions, ha aconseguit atreure la confiança d’un dels líders de la banda. Seguint les instruccions de Romeu, dit andorrà va anar a casa de G., a Meritxell. Li va demanar d’agafar 50 francs d’aquesta moneda. G. va baixar a l’estable del bestiar i, avançant cap a una palla llarga que penjava d’una de les bigues del terra guiat per aquesta fita, va fer un forat sota la palla del qual va treure, en presència del seu agent, un recipient de llauna, una mena d’olla, que contenia duros i volanderes metàl·liques encara no estampades. Va donar al visitant les deu peces que cent sous sol·licitades i va tornar a posar el lloc en el seu estat original.

Romeu explica que aviat farà arribar aquestes monedes al delegat i li diu que es fixi sobretot en el revers que porta l’escut espanyol que està bastant mal gravat i que això probablement prové d’un defecte en el gravat de la matriu però els fabricants ho atribueixen a una lleugera manca de gruix de la placa metàl·lica. 

G. va confirmar que havia posat en l’operació 4.000 pessetes i que estava una mica desanimat, sent l’emissió bastant difícil a Espanya i el benefici restringit (aquests duros es venen a 4 pessetes cadascun amb la possibilitat de tornar els que no es van poder vendre). Va afegir que estaven pensant a encunyar moneda francesa, que donaria resultats més lucratius però encara no s’havien ordenat els cursos i matrius necessàries. Els havien demanat 60 duros (300 francs) cadascun i van trobar aquest preu exagerat.

El veguer francès informa que la màquina de mecanografiar no funciona i que està enterrada en un terreny rocós (al Tarter), ara cobert amb prop d’1 metre de neu. Els falsificadors no s’hi acosten per no deixar pistes comprometedores i reveladores a la neu. Tot i així abans d’enterrar la seva màquina, els interessats van treure les delicades parts cosides, impressions i altres que la humitat certament hauria degradat.

La màquina és de dimensions reduïdes accionada per un volant i funcionaria sense soroll gràcies a un sistema de volanderes de goma que evitarien o mitigarien l’impacte. Fins i tot s’afirma que no hi ha xoc com a tal, sinó només pressió pel fet d’ajuntar-se la placa superior i inferior sobre les superfícies a colpejar.