Frankenstein no ho era, per cert. I els que més por fan no són precisament éssers desabillats sorgits de l’inframon amb pústules i pells mal hidratades que s’expressen amb sons guturals. Ans al contrari. Els monstres més pertorbadors es vanaglorien d’una dicció impecable i un codi de vestimenta exquisit; i, el més terrorífic de tot, s’han dedicat a il·luminar les nits fosques de la humanitat i a amplificar el nostre coneixement del món i de la vida.
En literatura abans va ser Alice Munro. Ara, Neil Gaiman. I tant de bo fossin dues anomalies. Però el catàleg, només en l’àmbit cultural, en va ple i dibuixa un panorama descoratjador.
Roman Polanski, Woody Allen, Bill Cosby, William Burroughs, Richard Wagner, Sid Vicious, V. S. Naipaul, Ezra Pound, Caravaggio, Joan Crawford, Miles Davis, Phil Spector... “A tots se'ls va acusar de fer o dir alguna cosa horrible, i tots van fer una cosa fabulosa”, explica Claire Dederer a Monstres: es pot separar l'autor de la seva obra?: “Allò horrible trastoca allò fabulós. No podem veure o escoltar o llegir una obra fabulosa sense recordar allò tan horrible”.
Cap mirada és neutra. Tampoc les obres d’art. Per això no es tracta tant d’aprendre a desllegir, desveure i desescoltar (a la fi som l’acumulació de centenars i milers de mirades, també les fosques) sinó d’admetre que hi ha una responsabilitat ineludible en el que mirem i en com ho fem.
¿Podem mirar de la mateixa manera una obra que ha contribuït al nostre creixement personal quan ens assabentem que ha estat creada per un monstre? Això, segons Dederer, planteja el dilema i la dificultat de separar l'autor de l'obra que remet o bé a l'oblit voluntari (d’obra i autor) o a creure que el geni mereix una dispensa especial, “una mena de carta blanca per actuar com vulgui”.
Com soc incapaç de deslligar l’artista de l’obra i mai optaria per una dispensa, em trobo amb la dificultat pràctica de l’oblit. Dificultat pràctica perquè alguna cosa hauré de fer amb les obres fabuloses dels horribles monstres que he acaparat al llarg del temps.
Ja he començat i, de moment, me’n surto amb dificultats, així que s’accepten propostes creatives. Perquè aquest Nadal no a tothom l'ha entusiasmat rebre un regal embolicat amb vinyetes truculentes del Sandman; a més, m’escassegen els mobles coixos calçats amb la col·lecció de vídeos betamax de L'hora de Bill Cosby, i se m’acumula la roba tirada a terra des que vaig declarar penjadors-free casa meva en descobrir l’ús que els donava la Joan Crawford amb els seus fills, per no obviar fins a quin punt m’està saturant l’Alexa en mode agitadora cultural ara que només punxa versions reggaeton de peces de Miles Davis.
Tenir consciència no renta, que diria la filla. Però sí desitjar un món més fabulós i menys horrible. Un món on els monstres restin dins els llibres i que no es transmutin en qui hi ha a continuació de les mans que els escriuen.
