Facilitar l’accés universal al medi natural és l’objectiu d’una guia que acaba d’editar l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (Idapa), organisme que depèn del departament de Territori de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb l’Associació Aspid. Aquest manual de bones pràctiques s’adreça a institucions i entitats que dissenyen itineraris en entorns naturals per tal que tinguin en compte l’aplicació de mesures que permetin que persones amb mobilitat reduïda hi puguin tenir accés. Ara que el territori disposa de tants senders senyalitzats, rutes per a bicicletes de muntanya, miradors panoràmics i tota mena de recursos turístics en plena natura, cal fer per manera que tothom, en la mesura de les seves possibilitats, en pugui fer ús.
Com és prou conegut, en els darrers anys s’han fet importants progressos pel que fa a la supressió de barreres arquitectòniques en espais urbans, de tal manera que les persones amb algun tipus de discapacitat puguin accedir, amb total autonomia, a equipaments i instal·lacions públics i privats de tota mena. Tanmateix, en entorns naturals resulta molt més complexa l’habilitació de l’accessibilitat per a persones que tenen algun hàndicap de mobilitat, i més encara en zones de muntanya amb una orografia complicada per definició. Tot i així, determinats indrets sí que són susceptibles d’esdevenir accessibles per a tothom, independentment de la capacitat de mobilitat de cadascú, i és en aquests punts on la guia suggereix possibles solucions.
Així, per exemple, esmenta els itineraris amb passeres situats en entorns naturals emblemàtics, com és el cas de la que hi ha a Sant Joan de l’Erm i que acaba en un espectacular mirador volat sobre la vall de Santa Magdalena. Els miradors són, justament, un altre dels equipaments que poden tenir accessibilitat universal. Quan el Consell Comarcal de l’Alt Urgell, a través del programa Camina Pirineus, va construir el mirador de la Creu de Guils, van aparèixer moltes crítiques pel que suposava d’impacte paisatgístic. Tanmateix, d’aquell mirador –que, per cert, està situat a peu de carretera i en un espai no protegit ambientalment– en poden fer ús persones discapacitades que, des d’aquella talaia privilegiada, poden experimentar sensacions semblants a ser al capdamunt d’un cim del Pirineu. En aquest sentit, Andorra també està essent sensible a l’accessibilitat universal, amb els plafons dels miradors adaptats a les persones amb discapacitat física o sensorial i amb altres iniciatives en aquesta mateixa línia. El manual també aposta per un bon manteniment de determinades pistes forestals i ramaderes per tal que puguin ser transitades per persones amb mobilitat reduïda. En definitiva, demana solidaritat i empatia vers qui té impediments físics per poder gaudir de la natura amb els mateixos drets de qui pot campar sense cap tipus de limitació.
Els avenços socials es quantifiquen també amb propostes com aquesta de què estem parlant, mesures encaminades a garantir drets i oportunitats per a tothom, accions que fan la vida quotidiana una mica més fàcil per a aquelles persones que no tenen les mateixes capacitats físiques, psíquiques o sensorials que la resta de la població. No podem pretendre que el Pirineu tingui el mateix grau d’accessibilitat per a tothom, però sí que és a les mans de les administracions públiques i de les entitats privades fer del medi natural un entorn més a l’abast de qui té més dificultats per endinsar-s’hi.