No ens acabem de creure que podem ser una destinació d’entrenament d’alt rendiment. És sens dubte la frase que més he repetit les darreres setmanes, i us explico el perquè. El meu darrer mes ha estat intens, més enllà de la meva activitat professional, l’atletisme ha requerit bona part de la meva atenció. L’Europeu celebrat a Roma, les eleccions a la Presidència de la Federació Andorra d’Atletisme i la polèmica entorn de les places d’universalitat dels Jocs Olímpics de París han fet que acabi conversant moltes hores d’atletisme amb gent amb qui no ho faig habitualment. Persones que viuen l’atletisme des d’una posició molt més llunyana, i que t’ajuden a veure la nostra realitat des d’una altra perspectiva, menys esbiaixada i més pausada. 
Hi ha temes que generen disparitats d’opinions, com per exemple les places d’universalitat. Però si un tema fa consens és la precària situació que viu l’atletisme andorrà quant a instal·lacions. Només cal anar a l’Estadi Comunal per fer-se una idea del que estem parlant. Tothom ha entès que l’atletisme no reclama una instal·lació de primer nivell, tot al contrari, reclamem una instal·lació adaptada a la realitat del nostre esport, on els esportistes de totes les disciplines puguin entrenar amb garanties, fer ús de la totalitat de la instal·lació i que aquesta ofereixi les condicions de seguretat necessàries. De fet, la segona fase del projecte de reforma de l’Estadi Comunal que ens ha presentat el Comú d’Andorra la Vella ja compleix amb bona part d’aquests requeriments, però temo que caurem en el tacticisme polític i moltes reunions i discussions per veure quina administració ha de pagar aquesta segona fase. 
Si no ens sembla suficient motivació disposar d’unes instal·lacions dignes perquè en gaudim els que  vivim a Andorra, hi podem afegir una motivació econòmica. Andorra pot ser una destinació d’alt rendiment. Gairebé ho som sense voler. Aquests dies una bona colla d’atletes d’arreu que competiran als Jocs de París han entrenat en el nostre vell tartan. Venen perquè tenim unes condicions naturals extraordinàries. En venen pocs comparat amb altres destinacions. Però malgrat la precarietat venen. Imagineu si tinguéssim millors instal·lacions. Ja us dic jo que som més atractius que Font Romeu o Sierra Nevada. 
Sincerament, no ens ho acabem de creure. I és curiós, perquè de la diversificació econòmica fa anys que se’n parla. És un tema que conec bé, i sobre el qual també hi ha opinions per a tots els gustos. Si funciona o no funciona, que no ha portat grans empreses al país, quin model de diversificació volem per a Andorra. Podem parlar-ne moltes hores, però ens estem fent “trampes al solitari”. De fet amb una pregunta molt senzilla arribem al moll de l’os. Quant  hem invertit en diversificació econòmica els darrers 10 anys? Quina inversió ha fet el sector públic? Quina inversió ha fet el sector privat? I no només això, comparem-ho amb el que han fet la resta de països i ens adonarem que pràcticament no  hem començat el camí.
És impossible fer créixer nous sectors d’activitat del no-res. Cal inversió i actius on apalancar el creixement. En el cas de l’esport, aquests actius són sense cap mena de dubte les instal·lacions esportives. Andorra va fer una inversió considerable en instal·lacions esportives fa més de 30 anys. L’Estadi Comunal, la piscina dels Serradells, el pavelló de Govern, el Camp de Tir de la Rabassa i moltes altres que van esdevenir instal·lacions pioneres en aquell moment. Si llavors no s’hagués apostat per fer el pavelló de Govern, avui el MoraBanc no jugaria a l’ACB.
Si tots creiem que té sentit apostar per l’esport, si veiem el potencial del sector, si sabem que esportistes, clubs i federacions vindrien a Andorra a fer estades, si tenim unes condicions naturals immillorables per ser un destí d’alt rendiment, per què no posem els mitjans necessaris perquè això sigui una realitat?
No conec ningú encara que no vegi una oportunitat en l’esport.  Totes les administracions, Comuns i Govern, s’haurien de posar a col·laborar. Perquè és un projecte que va més enllà dels colors polítics, que vol visió, apostar-hi i no caure en la necessitat de treure’n rèdit polític. I potser estic equivocat, però tinc la sensació que seguirem com fins ara, més pendents dels debats parlamentaris que de posar-nos a treballar de veritat.