“No tiris més petards, càgon déu”. Eren les paraules que un home gran, calculo que més enllà dels 70 anys, deia a un jove, al voltant dels 14 anys suposo, el matí de Sant Joan al passeig del riu d’Andorra la Vella, a l’altura de Prada Casadet. Jo estava entrenant, corrent, i em vaig plantejar aturar-me per recriminar-li que no eren ni les maneres ni el to per dirigir-se al jove, que ves tu quines coses, tirava petards el dia de Sant Joan. Que sí, d’acord que la tradició és fer-ho la revetlla, però vaja, tirava petards circumscrits a la festivitat de Sant Joan i amb seny, seguint les mínimes normes de seguretat, amb metxa i vigilant que no s’apropés ningú. És cert, el padrí anava amb un grup que potser temien de més els petards, especialment el gosset que els acompanyava.
No ho vaig fer i vaig seguir corrent. La veritat és que em penedeixo de no haver-me parat. Perquè encara que sigui un menor també es mereix un respecte i que se li parli amb educació. Els estirabots del tipus “no tiris més petards, càgon déu” no porten a res, o en tot cas que per rebequeria encara se’n vulguin tirar més. Em sembla que amb bones paraules s’hi guanya més, i un “si et plau, no tiris més petards”, o “si et plau, espera que acabem de passar”, haurien tingut un efecte més beneficiós.
Més enllà de l’anècdota, he de confessar que no acabo d’entendre per què ara hi ha tants detractors de la pirotècnia i els molesta tant que es tirin petards pels volts dels dies de Sant Joan. A mi, sincerament, em molesten molt més els borratxos que cada cap de setmana (i algun entre setmana també) van de matinada cridant pel carrer perquè tothom s’assabenti de la bufa que han agafat.