Malgrat que en les darreres dècades la Seu d’Urgell s’ha anat transformant fins a esdevenir una població amb característiques plenament urbanes, el seu entorn més immediat no ha canviat tant. La ciutat continua envoltada, en gran part, de prats de pastura, terres fèrtils menades per pagesos que han après i heretat l’ofici dels seus pares i que són la baula més recent d’una cadena que es remunta molt enrere en el temps. És clar que l’activitat agrícola i ramadera de la Seu té continuïtat més enllà del seu terme municipal i abasta també els d’Alàs i Cerc, Montferrer i Castellbò i Ribera d’Urgellet tot completant així una àrea del sector primari perfectament definida. I tot plegat gràcies a obres d’enginyeria cabdals com són els recs de l’Olla i Segalers, dels Quatre Pobles i d’Aravell i Bellestar, canals històrics que permeten regar milers de jornals de terra. De les vaques que pasturen en aquests prats en surt una part prou significativa de la llet que arriba a la Cooperativa Cadí, de manera que la producció local de derivats lactis és ben bé de quilòmetre zero.
Històricament i fins a l’actualitat, entre les forces polítiques que han governat l’Ajuntament de la Seu i les que hi han estat a l’oposició hi ha hagut un acord unànime segons el qual els terrenys del municipi situats a la riba esquerra del riu Segre són intocables. És a dir, que han de continuar amb els usos agrícoles i ramaders que han tingut sempre. A la Seu tothom té clar que la trama urbana no pot saltar el riu i estendre’s a l’altra banda del pont de la Palanca, sinó que s’ha de cenyir a l’espai que va de la riba esquerra del Valira a la riba dreta del Segre. Fins i tot, considero que encara s’hauria d’acotar més la superfície urbanitzable amb la renúncia a arribar fins al Mesclant de les Aigües, la confluència de tots dos rius, tal com preveu el pla general d’ordenació vigent. Per tant, soc de l’opinió que s’haurien de mantenir les terres de conreu situades més enllà de l’actual urbanització de l’Horta del Valira. Ara la Seu té unes dimensions adequades al que ha de ser una ciutat pirinenca. Ja tenim prou Seu. Aquest equilibri entre la Seu urbana i la Seu rural és un valor a conservar. Encara que quan els pagesos de la Seu femin, l’olor arribi a la ciutat. I encara que els tractors, de tant en tant, circulin pels carrers. Hi tenen tot el dret.
La Seu no es pot permetre el luxe de prescindir dels seus pagesos. D’ells s’ha dit que són els conservadors del paisatge, una definició que no els acaba de fer el pes pel que comporta de visió urbana, i fins a cert punt idíl·lica, d’una realitat que és molt més dura quan hom aterra al seu dia a dia i es fa capaç de l’esforç que representa viure del camp en els temps que corren. Tanmateix, és evident que sense pagesos el paisatge seria molt diferent. Només cal que fem l’exercici d’observar en quin estat es troben els camps i els prats quan deixen de conrear-se. S’imaginen vostès els prats que envolten la Seu abandonats de la mà de Déu? Sense pagesos, la Seu seria més pobra, més àrida, menys amable.
Aquestes darreres setmanes els pagesos catalans han tornat a sortir al carrer per expressar les seves reivindicacions. Un acord amb el departament que dirigeix Òscar Ordeig ha evitat nous talls de carretera. Els problemes, però, són de fons i porten molt temps enquistats, de tal manera que han acabat esdevenint crònics, raó per la qual no abaixaran la guàrdia. Per tot plegat, fer de pagès avui dia comporta molt de sacrifici personal i econòmic. La societat està en deute amb ells. De la mateixa manera, la Seu deu als seus pagesos l’entorn tan ben cuidat que té. Mai no els estarem prou agraïts.
