La festa del Corpus era antigament celebrada a totes les parròquies, amb professons i la Sagrada Forma sota tàlem. Avui en dia, Ordino l’ha conservat, i a Encamp l’hem recuperat amb èxit. Però d’on ve aquesta festivitat?
El Corpus Christi (el Cos i la Sang de Crist) és una de les festes més importants dins del calendari litúrgic. Aquesta solemnitat catòlica té lloc el dijous següent al Diumenge de la Santíssima Trinitat (darrerament traslladada al diumenge més pròxim), i commemora la presència real de Crist en l’Eucaristia. L’any passat va caure el 2 de juny. Va ser instituïda oficialment per a tota l’Església Universal (sent celebrada amb anterioritat només a Lieja des del 1247) l’11 d’agost del 1264, quan el papa Urbà IV, donant resposta al famós miracle eucarístic de Bolsena, a la regió italiana del Lazio, que segons les cròniques de l’època es produí quan el sacerdot Pietro di Boemia dubtà de la presència real de Crist a l’Eucaristia en el moment de la Consagració. Només dubtar, la Sagrada Forma que sostenia a les mans va començar a sagnar a raig. El mossèn s’espantà i, corrent, va embolicar de qualsevol manera aquella Forma dins dels Corporals (peça de roba blanca que el sacerdot estén damunt l’altar per posar-hi el calze i l’hòstia) i va donar per finalitzada la missa i va fugir esparverat cap a la sagristia. La Forma va anar regalimant per terra, en el seu trajecte des de l’altar fins a la sagristia. Aquelles taques no van poder fer-les marxar mai, i avui en dia encara es poden veure a Bolsena. El papa manà recuperar aquells Corporals i en va fer construir la catedral d’Orvieto, on es veneren avui en dia. Tanmateix, encomanà a Sant Tomàs d’Aquino la redacció dels textos eucarístics i la seva inclusió dins dels missals.
Al nostre racó de món, però 253 anys abans, va succeir un altre miracle molt semblant al de Bolsena. L’any 1010, a Santa Maria d’Ivorra (Segarra), mossèn Bernat de ca l’Oliver de Torà dubtà al mateix moment de la Consagració que la sang de Crist transsubstanciada al vi fos real. És el miracle que avui coneixem com el Sant Dubte d’Ivorra. En aquell moment el vi que contenia el calze s’omplí a vessar de sang i regalimà per sobre dels Corporals i també de les estovalles que cobrien l’altar, tacant de vermell fins i tot el terra. El rector cridà espantat, i unes dones que eren fora de l’església filant, entraren i amb les estopes dels filats en recolliren la Sang mentre les campanes de l’església es posaven a tocar soles.
La notícia d’aquell miracle va córrer com la pólvora i arribà a oïda del bisbe d’Urgell, Sant Ermengol, que casualment es trobava ben a prop, a Guissona (en aquells moments Guissona i Ivorra pertanyien al Bisbat d’Urgell) i s’interessà pel que els rumors deien, se n’informà de diverses fonts i veié personalment aquell possible miracle, quedant-se el calze i els Corporals.
Mesos després, l’any 1011, una expedició formada pel mateix bisbe d’Urgell, l’abat Oliba, el comte Bernat Tallaferro de Besalú i el comte Guifré de Conflent, anaren a Roma per tal d’explicar-li (entre altres súpliques) el miracle al Sant Pare Sergi IV. El bisbe Ermengol li regalà el calze d’Ivorra i el Papa, que no dubtà en cap moment de la veracitat dels fets, a canvi, li oferí al bisbe la butlla, on es reconeixia oficialment el miracle, així com privilegis i unes relíquies: un cabell de la Mare de Déu, una espina de la corona de Crist i una pedra del Sant Sepulcre.
Aquestes relíquies es conservaren a dins de l’altar fins al 1425, moment que es farà un reliquiari-ostentori. Com que els confrares d’Ivorra no tenien prou diners per poder-la pagar, el rei d’Aragó, Alfons V el Magnànim, signà un document pel qual els facultava d’anar a predicar per tota la corona aragonesa el Miracle del Sant Dubte, i així poder recaptar diners suficients per poder pagar la custòdia, aconseguint-los finalment i donant a conèixer Ivorra com un centre de pelegrinatge, encara avui en dia.