Fa dies que vivim immersos en una contínua pujada de sucre, el supermercat ple de bombons i polvorons, el carrer ple de llaços i llums, de photocalls en forma de cor vermell molt vermell i Maria Carey instal·lada a la sopa. El nivell de sucre és tan alt que hi ha gent que fa inauguracions d’encesa de llums de casa seva i les penja a les xarxes. Tinc una veïna que ja n’ha penjat cinc i només estem a finals de novembre. Precioses.
Aquests moments es combinen amb baixades de la pressió, del sucre i de tots els àcids i substàncies que produeix l’organisme. Aquests xocs estan provocats per les informacions dels mitjans sobre la massacre que Israel està fent a Gaza. Són imatges dures, difícils de suportar, 14.000 morts en set setmanes segons el diari Ara, hospitals atacats, molts hospitals, ciutats en runes que semblen sorgides d’una distopia, gent que ha vist la seva casa destruïda de nou, que fuig per segona o tercera vegada.
El conflicte entre Israel i Palestina és un dels més complexos d’explicar, impossible fer-ho en un moment, en un tuit, en una publicació a Instagram. Com tants d’altres, necessita molta informació, dades, i, després, anàlisi i opinió. Una feina que, fins fa poc, feien primer els periodistes i després els analistes: historiadors, sociòlegs, politòlegs... Ara, però, hem passat directament a la segona fase: l’opinió i l’anàlisi, barrejats amb l’emoció bàsica. Tot és emocionant, impactant, tot va dirigit a les vísceres. Tothom reacciona ràpid, tothom és expert i amb frases ben contundents. No hi ha grisos, no hi ha matisos, tot està polaritzat. O vas amb els blancs o vas amb els negres. I si no vas amb cap d’aquests, aparta’t, traïdor.
Per sort, a les xarxes també hi ha periodistes i mitjans que no busquen el clic fàcil amb la víscera i l’opinió barata. La dieta per no tenir pujades i baixades de sucre és identificar-los i seguir-ne de tendències diverses i combinar-los amb referents sòlids, de la informació i de l’opinió, per arribar després a una humil visió personal. I combinar-los amb llibres com Apeirògon, una novel·la de l’irlandès Colum McCann (l’Altra editorial) que reflecteix tots els elements, tots els matisos, tots els antecedents, del conflicte a partir de la història real del palestí Bassam Aramin i l’israelià Rami Elhanan, tots dos amb una filla morta.
McCann retrata d’una manera excel·lent, a partir de 500 fragments de diferents èpoques la por, l’odi, el control, l’ocupació d’un territori, la deshumanització de l’enemic essencial per voler-lo destruir sense pietat, l’agressivitat, els atacs terroristes, la mort, la compassió i el desig de pau. Un retrat literari sorgit de moltes entrevistes i recerques, fet des de la mirada humana, no la del poder o la política, que ajuda a entendre que el polígon té un nombre infinit de cares, per això es diu apeirògon.
