Antigament, quan el Pare Noel encara no havia descobert el camí per venir fins a casa nostra, el tió i els reixos eren els més esperats per la canalla. En aquells dies gèlids d’aquells hiverns nevats d’abans, arrecerats al costat dels padrins a la vora d’una llar ben encesa, els més petits somiaven amb la nit de Nadal i amb que el tió els portés alguna unça de xocolata Viladàs o Jolonch, a més d'alguna garapinyada, potser una nina i, per què no, una bicicleta! 
A les parròquies altes, durant la posobra de Nadal, havent fet un sopar frugal i abans d’anar a missa, es feia cagar el tió als més petits. Els padrins feia dies que els havien ensenyat a cantar el nostre parenostre del tió –que ells a la seva vegada havien après dels seus padrins–i que diu així: “Pare nostre del tió/ Santa Nit que Déu mos do/ festes festoses, dones curoses, torrons de pinyols/ caga tió/” mentre el picaven amb totes les forces. A les parròquies baixes sembla ser que cantaven la clàssica cantarella que encara avui es canta: “Tió tió/, tió de Nadal/[...] no caguis arengades que són massa salades/ caga torrons que són més bons”.
Com a pinzellada curiosa, als pobles mes aïllats de les parròquies altes el tió podia retardar la seva arribada fins a la tarda del dia de Reis. Entre el tió i els reis procuraven que a la casa tinguessin el necessari per tot l’any i algun dolç. Entre bastonada i garrotada aquell tronc màgic anava cagant alguna peça de roba que les mans amoroses de les mares ajudaven a confeccionar als reis i al tió, algun mitjó de llana, una mica de coca i si hi havia sort alguna llaminadura o fins i tot una unça de xocolata! 
L’any que el tió o els reis volien fer una sorpresa grossa els oferien alguna taronja o mandarina de València, tota una delícia per a aquells temps! Una vegada el tió estava ben eixut, el feien cremar durant tota la nit i les seves cendres eren guardades amb gran reverència sota de la biga central del cap de casa, ja que creien que protegia la casa contra els llamps. Aquestes cendres se substituïen cada any i la cendra vella era posada a les arrels d’algun arbre o planta que necessités curació. A diferència d’avui en dia la missa del gall era a trenc d’alba (quan el gall anuncia la llum), i no a les 12 de la nit tal com es fa actualment. Sembla ser que aquest costum canvià amb l’arribada de l’electricitat al país ara farà un segle. En alguna casa tenien la creença que la Mare de Déu aniria a escalfar els bolquers del nen Jesús i (en aquest cas) les brases del tió eren doblement màgiques. “Ai si tinguéssim la sort que vingués la Mare de Déu (mentre som a missa) a escalfar els bolquers del nen Jesús, deixem-hi una bona brasa”, em relatava un veí de la Mosquera que li havia sentit dir a la seva padrina quan ell era petit.
Durant la missa els homes al cor de l’església feien sonar els galls (xiulets fets amb un cantiret d’aigua) i sonaven just al moment de l’adoració del nen Jesús. També es cantaven nadales, com Les setmanes de Daniel  o Les cobles al niño del pessebre i fins i tot en alguna església es feia gronxar un banc vell per tal d’imitar el so del bressol del nen Jesús en ser bressolat per la seva mare.
En sortir de missa, el jovent de les colles de totes les parròquies tenia encès un bon foc on convidaven a escalfar-se tothom oferint una mica de vi bullit. Allà els veïns se saludaven, es felicitaven el Nadal i entre els petits es feien comentaris joiosos sobre el que el tió els havia portat.
L’endemà, dia de Nadal, es feia el gran menjar de l’any, mataven algun gall i el feien rostit, o bé un conill per fer-lo amb arròs. Aplegats a la vora d’un bon foc, tota la família es trobava al voltant de la taula i els petits recollien dels més grans les tradicions, la història familiar i les lliçons que els servirien al llarg de la vida. I per postres coca masegada, una mica d’anís i algun trosset de torró d’ametlla d’Agramunt, que feien pujar de la Seu.
Que tingueu un bon i sant Nadal!