Els que em coneixen una mica saben que jo no soc una persona radical, ni extrema, i que quasi sempre em moc en la moderació (o això penso jo, és clar) i pel territori de la conciliació i de la recerca dels millors camins comuns. No soc d’evitar el conflicte, que soc cabut i de Tomelloso, però tampoc d'anar fins a les darreres conseqüències, peti qui peti... Però, potser, sembla que estem en un moment d’indolència, de calma, en què tenim moltes coses al cap, no dic que totes siguin fàcils, eh, i en aquest món nostre de la cultura i l’art, no és cosa bona avorrir-se.
De vegades sembla que ens conformem com venen les coses, amb l’opinió bonista d’una part del públic, i que cerquem agradar o no entrar en conflicte: que aquí ens coneixem tots, que les coses van com van, que al cap i a la fi què més ens dona si els projectes acaben per aparèixer de totes formes. Malament. No acabem d'agafar el nostre lloc perquè al final no ens posem això, radicals.
Ser radicals no vol dir anar cremant contenidors pel carrer, ni vol dir ser mals companys o crítics dolents. Ser radical tampoc significa que tots els espectacles han de tenir sang o cridar contra res. Ser radical és no ser conformista tot i que el teu espectacle sigui una funció familiar sobre els tres porquets. Ser radical és ser capaç de mirar la nostra obra i veure que no és bona. Ser radical és acceptar que algú ens pugui dir “això no és bo” i ser capaç de modificar-nos per créixer. Ser radical no és mirar per sobre de l'espatlla les obres dels altres i dir-ho pertot arreu, sinó ser capaç de construir amb el company. Ser radical és valorar la dificultat de la nostra feina i no conformar-nos amb palmadetes a l’esquena i reclamar els drets i els deures que ens pertoquen. Ser radical és agrair als que ens obren camins i portes, ser radical és valorar-nos a nosaltres mateixos de veritat, sense falses modèsties ni fer-nos petits. Ser radical és ser conseqüent i inconformista. Ser radical és no deixar de ser qui som.
Diumenge es van lliurar els Gaudí, ja saben, els premis de l’acadèmia del cinema català. Uns dels guardons va ser el d'Eduard Fernàndez pel seu personatge a la pel·lícula El 47. A la gala també vam tenir premi per a una laurediana, la Laia Ateca i la seva direcció d’art a Polvo serán. No vull fer de crític de televisió ni de cinema. Però, i per aquí volia filar prim, una de les coses que va dir Eduard Fernàndez en un moment que es va posar seriós sobre els actors i actrius i la seva feina, i que em va semblar interessant és quan va mencionar les paraules del poeta i bisbe Pere Casaldàliga: "Hay que ser radical". I a mi això em va deixar una mica de pòsit. Parlava des del seu art, i de la defensa del que fem... I jo li vaig agafar les paraules.
