Aquesta setmana alguns estats, entre els quals el nostre veí del sud, estan entretinguts a reconèixer altres Estats. Així d’entrada, la iniciativa no em semblaria malament si l’Estat en qüestió a reconèixer fos una entitat viable, però malauradament no és així. Ara mateix el territori palestí està dividit en dos, sense continuïtat territorial, amb Jerusalem oriental ocupada, Cisjordània sotmesa a un règim d’apartheid i mutilada pel mur i els assentaments, i el que queda de la Franja de Gaza amagada sota un munt de runes i morts. Amb aquest panorama, no acabo de veure quin Estat es pot construir. Les intencions poden ser bones, no dic que no, però em sembla més una acció de cara a la galeria que no pas una iniciativa que realment serveixi per a alguna cosa tangible.
Dit això, m’agradaria comentar aquest mantra que ja ha fet fortuna segons el qual els palestins i els progres europeus volen que el país s’estengui “del riu al mar”. D’entrada, convé recordar que la Palestina històrica, ocupada pels britànics abans de la constitució de l’Estat d’Israel el 1948, efectivament s’estenia del riu al mar. Cert és que els sonats de Hamàs i els seus amics iranians pretenen tornar a aquestes fronteres, però també ho és que alguns anteriors i l’actual govern israelià, farcit d’integristes als quals ningú amb dos dits de front deixaria els seus fills ni per un instant, pretenen exactament el mateix. Ho demostren cada dia des de fa anys amb les seves accions, i ara més que mai.
Així, de ben poc servirà aquest reconeixement perquè no hi ha res o ben poc a reconèixer, i perquè s’hauria d’acompanyar d’una acció contundent multilateral que comportés una nova autoritat que pacifiqués i posés ordre a la regió.