Dalí encaixà de mans el mestre Areny, mirà els cantaires i cridà: “Visca Andorra!”
Arriba que quan acumules anys i més anys al capdavall t’adones que fer projectes a curt termini és una ximpleria. En canvi, recordar és un gaudi per a la poca memòria que et quedi. I entre els records més plaents de remembrar hi ha sens dubte els musicals, que ves per on, i ignoro per què, és entre les belles arts la que més m’ha sigut negada. No hi entenc gens, de l’harmonia dels sons. Per exemple, no sé per quin motiu una estrofa en especial d’una sardana de lletra extra-superlativa composta pel mestre Roure i que diu “aquí tot és sa, es contagia l’alegria del poble andorrà...” em ve tot sovint al tupí.
De sempre que m’ha agradat. Ara l’escolto molt de tant en tant, adés amb més freqüència, el cant innocent que acompanya els goigs dedicats als nostres sants i a les marededeus de les Valls. Així com també el de les alegres caramelles populars i les festives nadales acompanyades dels gallarets de la missa de mitjanit que anuncia la bona nova del naixement de Jesús Infant.
Explico tot això perquè entengueu per què em va deixar astorat una escena que vaig presenciar acabat d’arribar a les Valls, cap al 1957: el Pepito Pol, de cal Cadiraire, i en Miquel Martí, Rebols, enganxats en una renyida discussió que el Jaumet de cal Ferrer va tenir el seny d’esbravar abans que acabessin a pinyes. L’un insistia en l’absoluta supremacia lírica de Maria Callas; l’altre deia que com Renata Tebaldi, ningú. Ni la Callas. Ves per on, aquells homes eren dos autèntics hooligans del bel canto. S’ha de dir que el Jaume del Ferrer també tenia les seves preferències: ell era de la claca de Victòria dels Àngels.
Molts anys després la Fundació Julià Reig patrocinà a Sant Julià un concurs internacional de cant amb joves talents de tot el món, dotat amb generosos premis i que duia el nom de la millor prima donna de l’època, que era una altra soprano catalana, Montserrat Caballé. Per viure de ben a prop el certamen, recordo que la diva va llogar un modern pis al Solà.
Avui és la insubstituïble Jonaina Salvador qui, amb un elenc de professionals internacionals, sobretot italians, aixeca espectacles d’òpera tant al Claror com a les Fontetes.
Recordo de fa molts anys el Quimet dels correus francesos, que cantava estrofes d’òpera o de sarsuela mentre repartia la correspondència. També recordo la prometedora veu de l’aleshores jove Rosalina Mestre, que es traslladà a Barcelona a perfeccionar la seva tècnica de cant i que per desgràcia morí prematurament.
Entre els músics més notoris amb qui he compartit amistat hi ha el mestre i musicòleg Josep Fontbernat i el professor Marbà, que cada dia venia des de la Seu per ensenyar piano. No he tractat de prou a la vora els germans Claret, i això que en una ocasió vaig dissenyar-los un cartell per un concert que oferiren a la parroquial de Sant Julià.
I he deixat per al final, per situar-lo dalt de tot dels meus records musicals, els records que tenen com a protagonista el meu amic Daniel. Daniel Areny, que entre d’altres merescudíssims honors és premi Àgora de les nostres associacions culturals. Nascut a l’altívol Certés, des d’on s’albira en miniatura la vila de Sant Julià, aquest nostre músic lauredià és d’aquelles persones que des de petites tenen el camí traçat. Sempre ha trobat la manera de campar-se-la al mig del món musical. De ben petit assistia a classe de solfa a Andorra la Vella, i a l’hora de tornada, quan ja havia marxat el clípol, havia de fer el camí cap a casa a peu. Tant si plovia com si nevava.
Per la festa major laurediana, l’orquestra interpretava el cerimoniós Ball de la marratxa, el dels dos coprínceps i les sis parròquies. I era ell, el meu amic Daniel, qui taral·lejava la tonada als músics, que eren forans, perquè no disposaven de partitura impresa. I vam ser ell i jo els que acabàrem amb aquesta enutjosa situació: vam gravar la coreografia i la partitura de tres de les danses tradicionals de les Valls, el Ball dels galejadors, de Santa Anna de les Escaldes, el Contrapàs d’Andorra la Vella i un d’antiquíssim que celebrava la pau que van instituir es Pariatges i que és el Ball de la marratxa. Pot semblar estrany però és així. Durant més de mig segle ha dirigit la Coral Rocafort, i és ell qui encomanà el vistós estendard brodat que ha acompanyat els cantaires lauredians per tot Europa.
Vull explicar, perquè tinc la necessitat de fer-ho, però també el deure i l’orgull, tot a la vegada, un fet, una petita odissea perquè quedi així fixada per sempre més. Un any, com era habitual, la Coral Rocafort organitzà en arribar el bon temps una sortida, una excursió a la Costa Brava. Vam anar a espetegar a Cadaqués, ens allotjàrem en un petit hotel vora la blanca església barroca i la blavor mediterrània. Al migdia participàrem alegrement al suquet que ens oferiren els pescadors del poble, que estaven de festa. En acabat, el nostre capità, que era el meu amic Daniel, proposà que el nostre xofer, l’incommensurable Antoni Huguet, els dugués al llogarret de Portlligat. Però, manoi!, allò no era una carretera, era una pista de trial! Però aconseguírem arribar-hi triomfalment gràcies a la traça proverbial del bon Huguet, però amb tot el carregament humà de lauredians ben basquejat i sotraguejat.
Arribats al recollit racó empordanès, tot calma, amb els colors exactes del fabulós retaule dalinià de la Mare de Déu de Portlligat, per mi l’obra mestra del pintor, el mestre Areny ens digué de seguir-lo cap a una edificació amb el sostre rematat per uns grans ous de pedra blanca que destacava entre unes casetes també blanques que envoltaven la mitja lluna de sorra de la platja. Pujà l’escala exterior de la casa dels ous, obriren, parlà no vèiem amb qui, i al cap de res apareix el geni surrealista. El meu amic Daniel ens presentà, li digué que hi havíem anat per oferir-li un homenatge coral, ells dos damunt l’escala, la coral a baix, sobre la sorra i també sota la volta celestial, no hi havia ni un sol núvol. I va i ens posem a cantar-li El Gran Carlemany, el nostre himne nacional. Amb la seva veu de veritat, no amb la impostada de putxinel·li que feia servir per al gran públic submodern, Dalí encaixà la mà del mestre Areny, li donà amablement les gràcies i culminà l’escena, en veritat surrealista, amb un “Visca Andorra!”.
En una altra ocasió, devia ser un estiu dels anys vuitanta, en Daniel dirigia l’espectacle inspirat en La Dama Blanca. Era de nit, a la plaça de la Germandat. Hi participaven la coral i l’esbart i fou un èxit espaterrant, inaudit, i ho dic així d’alt perquè en vaig ser testimoni. El públic, emocionat, plorava i a la vegada somreia. El repetiren a les mateixes dates i els mateixos protagonistes, i amb el mateix èxit, durant uns anys. Fins que potser el mateix èxit l’occí. Una llàstima.
Unes últimes paraules per recordar dos bons amics que ja no són entre nosaltres: mossèn Manuel Pal, poeta, i el músic Agustí Romero, també mossèn, tots dos autors de la lletra i de la música d’una salve dedicada a la Mare de Déu de Canòlich que enamora. Benaurats ells.
